En un article al Punt Avui Xavier Ginesta afirma que "Els partits polítics són com una espècie d'organismes vius que estan en permanent adaptació al medi. Per això, l'exercici de la política és tan procliu a la rumorologia, a l'especulació desenfrenada per tots aquells que s'ho miren amb més o menys distància, des de la redacció d'un diari, els lobbies o el despatx d'una universitat"
Així alrespecte ens explica que "La portada que la setmana passada va publicar El Mundo –on pressuposava que ERC era més partidària d'unes autonòmiques, sabent que tenia les enquestes a favor, i per això es convertiria en l'enllaç amb la Moncloa– mostra el biaix de l'anàlisi; un exemple més dels meandres que fa tota la Brunete mediàtica quan intenta aplicar el simplisme a l'anàlisi del què està passant al Principat des de l'any 2010. Només hi ha una certesa en tot això: a Madrid saben perfectament que el Procés, si s'encalla i s'espatlla, serà per culpa dels propis líders independentistes, temptats pels cants de sirena dels aparelladors més que pels anhels de llibertat del poble. Però, sortosament, crec que no hem arribat en aquest punt, ni l'egoisme –innat a la condició humana– ha fet arrels profundes a les direccions de les formacions participants a JxSí i la CUP".
No obstant ens diu també " tampoc cal ser il·lusos. Des de fa temps que ha quedat clar que el Procés avançarà amb uns partits que ja no renuncien a posicionar-se, tots i obertament, en el doble eix: social i nacional. Els qui vam defensar que la independència havia d'assolir-se deixant de banda l'eix social per un temps vam perdre la batalla quan la CUP mai no va renunciar a ser antisistema dins del sistema. D'una manera o d'una altra, ningú no pot evitar pensar en l'endemà, en la República, especular com després del dia D i l'hora H les respectives formacions s'acabaran posicionant per ser aglutinadores d'hegemonies socials. Fa un mes explicava com Joan Manuel Tresserras, intel·lectual afí als republicans, teoritzava sobre el moviment que ha de fer Esquerra per ser el nexe d'unió entre dues grans confluències: la de l'independentisme i la de la socialdemocràcia. És a dir, justificava qui –a parer seu– hauria de ser el nou pal de paller de la Catalunya independent.".
I conclou que "Després d'assumir melancòlicament que la política catalana no es podrà treure mai el doble eix de sobre, ni per construir una nova República, hem de veure com a normals aquests moviments". (...) "El que s'ha d'evitar és que els petits terratrèmols que segur que vindran d'ara endavant –i la ja registrada comissió d'investigació pel cas Vidal segur que en genera més d'un– no afectin l'estabilitat de l'edifici: la del grup parlamentari de JxSí, la de les relacions entre organitzacions independentistes o la del govern. Si entenem aquesta lògica de reposicionament de les formacions dins de la dinàmica natural del nostre sistema polític, llavors encara serà més fàcil desmuntar el periodisme farcit de postveritats que ens arriba des de Madrid"