Al respecte ens explica Culla que "cap al setembre del 2012, el fenomen es va diagnosticar com un cas d'alienació mental de determinat individu, trastorn que uns mitjans de comunicació de tipus nord-coreà podien haver contagiat a àmplies capes de la societat. Aquell polit tecnòcrata anomenat Artur Mas es va llevar un dia convençut que era Moisès i que tenia com a missió guiar el seu poble cap a alguna il·lusòria Terra Promesa... En resum: una estricta bogeria".

Així,  afegeix "Poc després, la desqualificació prèvia —prèvia a qualsevol anàlisi rigorosa i serena, vull dir— del que passava en la política catalana va pujar de to: es tractava, senzillament, de feixisme. La nova etiqueta i les seves variants (totalitarisme, etnicisme, etcètera) va ser conjugada, naturalment, en els registres més diversos: des del simple insult de míting fins a les assenyades disquisicions a propòsit de Carl Schmitt, passant per analogies entre el Camp Nou ple d'estelades i l'estadi de Nuremberg durant els congressos del Partit Nazi".

Per a Culla  el populisme  és "l'etiqueta que serveix per demonitzar tot allò que, aquí i a tot el món, qüestiona o desafia l'statu quo i, per tant, desagrada o irrita els seus beneficiaris i zeladors: el populisme. El Brexit no seria l'expressió última, exacerbada, d'un recel britànic envers Brussel·les que va començar a manifestar-se el 1973 i que cap govern des de llavors va voler o va saber combatre eficaçment? Res, res: populisme! I Marine Le Pen, no és l'avatar actual d'una extrema dreta clàssica que té les seves arrels en Vichy i rapinya avui les seves oportunitats? Bah, populisme i només populisme! I Podem, per ventura no suposa un símptoma de la flagrant crisi del règim del 1978, de la descomposició del bipartidisme, etcètera? Foteses! Vulgar populisme d'esquerres, d'inspiració chavista. I el secessionisme català? Populisme nacionalista de manual! I Trump? L'apoteosi del populisme, amanit pel Ku Klux Klan!"

També ens diu aquest que "El que té de bo —o de dolent— invocar el populisme és que es tracta d'un dels conceptes més polisèmics, gasosos i ambigus dels que utilitzen la ciència política i la historiografia. El diccionari de la RAE el defineix com a "tendència política que pretén atreure les classes populars"; tenint en compte que les classes populars són la majoria social i electoral a tot arreu (excepte a Mònaco, Qatar i llocs així), caldria llavors concloure que és populista pràcticament tota la política de masses desenvolupada avui al planeta".

En definitiva ens diu "qualificar avui alguna cosa o algú de populista no significa res; o una sola cosa: que aquell o allò no ens agrada i que, en comptes d'intentar entendre (no aplaudir) les causes de la seva irrupció, del seu poder de convocatòria, del seu èxit, preferim desqualificar-ho i ridiculitzar-ho. Per la seva gravetat, el que acaba de passar als Estats Units hauria de suscitar molta autocrítica sobre la manera d'abordar els fenòmens sociopolítics. Però no sembla que sigui així: segueixen prevalent la caricatura i l'en comptes de l'anàlisi seriosa".

Joan B. Culla i Clarà és historiador.