I afegeix al respecte que "Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d'aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats". I és que per Del Toro "els mitjans són part d'aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de comunicació madrilenys de "Brunete mediàtica" per referir-se al seu caràcter d'armes polítiques partidàries, i això han sigut i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius"

Creu aquest que "Tancant-se a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent que s'expressi el punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur, no té veritables mitjans de comunicació; els que mostren l'altra cara d'aquesta realitat impostada són minoritaris".

Així, ens diu també que  "Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada Constitució vigent, i que no se'n deriva. Aquesta ocultació permet reduir l'autogovern català a una mera descentralització de l'administració de l'Estat i, com a conseqüència, fa creure a la ciutadania que és legítim que el govern espanyol, servit per un Tribunal Constitucional modelat ad hoc, pugui suspendre l'autonomia".

Creu Del Toro que "No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l'Estat concerneix tota la seva població, per això l'Estat centralista, amb els seus poders, actua per enfrontar l'opinió espanyola contra la catalana, degradant-nos a tots, i per això és realment preocupant i trista la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l'Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l'Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l'existència de la democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l'estigmatització de la majoria dels catalans sota l'argument infamant que "volen separar-se per viure millor", com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és que l'autogovern català no doni per pagar la renovació de mobiliari a les famílies d'aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat".

I ens diu finalment "Des del punt de vista democràtic, tant en el pla dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut Catalunya, només pot sotmetre-la per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d'energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur ni quina serà la seva relació amb aquest Estat, dins o fora. Però el que és evident és que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere"

I conclou "El Regne d'Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.