Els resultats del 28-N són la constatació del que malauradament havíem predit en cròniques anteriors. No eren les eleccions en les que havíem d'aconseguir la independència de Catalunya. I de fet, millor que aquest no fos el cas, donat que l'independentisme ha protagonitzat un trist espectacle en el què els personalismes i les divisions només han aconseguit uns resultats molt pobres a les urnes. I això que estem vivint un moment històric en el que l'independentisme ha aconseguit situar-se al centre del debat polític i normalitzar-se en el si de la societat catalana. Estem parlant d'un independentisme transversal que s'ha fet un lloc en la majoria de les forces polítiques catalanes de tradició democràtica, a la societat civil i, com mai abans, en sectors econòmics i financers. L'independentisme, però, que ha superat molts complexos i equivocacions del passat sembla que té un ADN amb tendències a la divisió que n'acaba marcant la seva naturalesa i n'impossibilita l'enfortiment com a moviment...
Els resultats del 28-N són fruit, per tant, entre d'altres coses d'aquesta divisió de forces. No obstant, no és només això, ja que hem de tenir en compte a l'hora de fer els càlculs que una part dels votants independentistes han optat pel vot en blanc i l'altra per fer el vot útil a CiU. De fet, la federació nacionalista, conscient de tot plegat, ha ensenyat el seu perfil més sobiranista i fins i tot el seu candidat, Artur Mas, va manifestar públicament que de produir-se un referèndum per a la independència ell hi votaria a favor. Finalment, cal tenir en compte les gairebé quaranta mil persones que van votar per Reagrupament , formació que no ha aconseguit entrar al Parlament.
Cal que l'independentisme obri un període de profunda reflexió i decideixi si vol centrar-se en una o dues forces polítiques o si intenta impregnar transversalment a totes les forces polítiques.
Pel que fa a ERC, que ha estat indiscutiblement el vaixell insígnia de l'independentisme català i el que ha marcat en conseqüència els objectius i el ritme d'aquest, caldrà que trobi una nova funció en el sí de la nova realitat política catalana. El seu fracàs del 28-N és inapel·lable i requereix d'una catarsi organitzativa i de persones que els permeti tornar a ser una opció a tenir molt en compte per a les properes eleccions municipals.
Per desgràcia, massa vegades hem hagut de començar de nou amb noves sigles i nous projectes. Ja no ens podem permetre donar més passos enrere i hem de madurar i exercir un independentisme amb sentit d'estat, en què els interessos personals i de partit no s'anteposin en cap cas al projecte de construcció nacional de Catalunya. L'independentisme necessita, per tant, cohesió, projecte i persones decidides a trencar amb el passat d'enfrontaments fraticides. Uns enfrontaments que han deixat com a resultat més evident el fet que, a partir d'ara, l'independentisme català passarà d'estar representat per 21/23 diputats a només 14 a la Cambra catalana.
