Ell sintonitza en la pràctica més amb l'episcopat espanyol (la unitat d'Espanya és un bé moral a salvaguardar) que amb l'episcopat català (totes les opcions polítiques, també la sobiranista, són legítimes si es propugnen de manera pacífica i democràtica).

Duran mai parla de la Catalunya sobirana. Per això la seva presència en la Diada Nacional de Catalunya és tan insignificant enguany --ja va ser-ho en els anteriors 11 de Setembre. També Unió corre el risc que el seu paper esdevingui insignificant en la situació derivada del procés sobiranista si els seus dirigents i militants s'obliden que aquest partit històric, fundat el 1931, és sobiranista i no unionista, digui el que digui el vell polític lleidatà.
UDC fracassarà si perd dos dels seus signes d'identitat: l'ètica d'inspiració cristiana i l'independentisme"
Duran i Lleida està repetint la mateixa estratègia errònia que va endegar ja fa anys Anton Cañellas i que el va portar al fracàs polític personal i de projecte. Cañellas i Unió varen trencar les seves vinculacions degut a que Cañellas va inventar-se el que s'anomenava Unió Democràtica-Centre Ampli. Aquella operació, semblant a la que pretén ara Duran, va fracassar.

Ara, UDC fracassarà --potser definitivament-- si perd dos dels seus signes d'identitat: l'ètica d'inspiració cristiana, totalment oposada al nacionalcatolicisme espanyolista; i l'independentisme o, millor dit amb llenguatge contemporani: el sobiranisme.

Un llibre que acaba d'aparèixer, Prop de l'abat Escarré. En la resistència antifranquista, de Ramon Vila-Abadal (profund coneixedor de les interioritats de Montserrat i d'Unió) es refereix a alguns d'aquestes aspectes. Escriu: "Des de que tinc ús de raó política he estat separatista. He tingut la sort de ser fill del doctor Lluís Vila d'Abadal, fundador de la Unió Democràtica de Catalunya i que, durant la guerra i fins que va morir el 10 de setembre de 1937, va ser el capdavanter de l'actitud que el partit havia de prendre en aquella situació".