"La crisi no té la darrera paraula. La té el caràcter dels empresaris, els polítics i els ciutadans. Si adoptem un esperit de lluita, ens en sortirem, sense cap mena de dubte". Aquesta afirmació pertany a una de les persones amb més poder d'aquest país, el president de La Caixa, Isidre Fainé. Doncs potser sí, que té raó, Fainé, que amb tot, preguntat durant la presentació dels resultats de l'exercici 2009 de l'entitat, que va tancar amb un benefici net de 1.510 milions d'euros, no va voler valorar si la classe política actual té prou esperit de lluita.
Certament, les circumstàncies econòmiques d'una crisi que és global i que va néixer als Estats Units fruit de la imprudència i la mala gestió de molts bancs, són les que són. Però la gestió, tant emocional com real de la crisi, es pot fer de moltes maneres. Ens preguntarem per què països com Alemanya o França de seguida van admetre que travessaven una crisi, mentre l'executiu de Zapatero feia mans i mànigues per fer creure als seus ciutadans que tot seguien sent flors i violes. O per què alemanys, francesos i britànics, per exemple, ja fa gairebé un any que cullen brots verds en les seves economies i tenen una taxa d'atur tot just al 10%, la meitat que l'espanyola.
Doncs precisament per aquest esperit de lluita, i és clar, per tenir una classe política molt més preparada que l'espanyola, tant intel·lectualment com moralment. A curt termini, fer creure que no hi ha crisi i aparèixer en cada acte amb un somriure als llavis transmet millor imatge que no pas sortir a confessar que l'economia del país està en crisi, que els bancs poden fer fallida o que l'atur incrementarà. Dir la veritat sovint resta popularitat als polítics, però a la llarga, l'honestedat es premia. I l'honestedat és precisament allò que li ha mancat a l'Estat espanyol. Amb lloables excepcions, tot i que també un pèl tardanes, com la del conseller Antoni Castells, des d'un primer moment més seriós i conscienciat de la necessitat d'actuar per començar a sortir del fons del pou.
s cert que l'economia espanyola, absolutament dependent del sector de la construcció, tenia mala peça al teler des de feia anys. I mai no havia mogut un dit per canviar un model productiu manifestament perillós en altes dosis. Mai s'ha prioritzat la investigació i el valor afegit -amb la lloable excepció, de nou, de Catalunya i Euskadi, fonamentalment-, sinó el diner fàcil i l'ocupació de baix perfil. I així han anat les coses. Per a molts, l'argument de l'estructura econòmica espanyola exculpa l'executiu espanyol d'aquesta crisi. Però, si Zapatero hagués reconegut la crisi quan tocava i hagués actuat amb valentia i seny, com han fet la resta de països, ara seria a la cua de la recuperació d'Europa?
