La relació de l'argentí amb el Barça tendeix a resumir-se amb un tovalló de paper. I n'és un capítol destacat, però no l'únic. Perquè la vida esportiva de Messi ja fa molt de temps que es va dibuixar al cap del seu actual entrenador. "Sense ell, no seriem el que som", va dir Guardiola dissabte.
Quan Pep Guardiola agafa el primer equip del Barça l'any 2008, Leo Messi és al seu punt de mira. El tècnic anuncia que no compta amb Ronaldinho i Deco, els dos millors amics de "La Pulga". Giovanni Dos Santos ja ha deixat l'equip i també es vol prescindir d'Eto'o. Però és que la història ja venia de lluny.
Concretament de l'any anterior. Ronnie, Deco i Motta éren els amos del vestidor. I Messi i Giovanni Dos Santos els seus acompanyants. Gabi Milito, fitxat per protegir Valdés i vigilar el seu compatriota, havia acabat per sumar-se a la festa. Frank Rijkaard no sabia com posar-hi remei i Txiki Begiristain estava desesperat. Veia com l'equip s'esmicolava, com un gran Barça es perdia entre copes, i també com dos futures estrelles com Leo Mesi i Giovanni Dos Santos anaven camí de l'estrellat més suprem. Messi aleshores encara era el petit Messi. Aquell jove talent que es lesionava massa sovint, que tot el dia vagava per casa sense res a fer, avorrit, menjant molt i malament.
Fins que va arribar Guardiola. D'entrada, Leo es va quedar disgustat. Aquell entrenador acabava de fer fora els seus dos grans amics al vestidor . No estava content i entrenava capcot. Fins als Jocs Olímpics. Amb el reconeixement de la FIFA sota el braç, i l'opinió pública en contra que Messi hi participés, Guardiola se la va jugar per ell. Va convèncer el club que el millor era que Leo anés a Pequín amb el seu país, i que després tornés somrient i centrat en jugar pel Barça. I això que a Guardiola l'espera un debut com a tècnic en la prèvia de la Champions contra el Wisla de Crackòvia. Però el Barça va guanyar i, quan Leo va tornar, efectivament somreia una mica més.
Poc a poc, l'staff tècnic blaugrana va anar modificant els hàbits de l'argentí. En sortides nocturnes, a l'hora dels àpats i a l'hora d'entrenar-se. I és en aquest aspecte, sobre el camp, on arriba el tercer i definitiu pas de la relació entre tècnic i jugador.
L'evolució era evident. Messi ja no es lesionava tant, ni molt menys. Podia jugar 20 partits seguits que els seus músculs semblaven aguantar-ho tot. Ja estava en condicions de ser el referent del Barça i el millor jugador del futbol modern. Però encara calia fer algun retoc. Primer va ser Samuel Eto'o. El gran golejador camerunès se sentia massa important per acceptar un altre rol que no fos el de figura de l'equip. Aquest problema ja l'havia tingut l'any anterior i Guardiola no estava disposat a acceptar-ho. I a l'estiu va marxar a l'Inter, a canvi de molts milions de pèrdues i l'arribada d'Ibrahimovic. El que el suec no sabia, ni Messi, ni Guardiola ni ningú, és que encara hi havia un altre pas. Poc a poc, Messi va anar abandonant la banda dreta per adquirir un status superior. Jugant pel mig, de fals nou, on pogués participar constantment del joc. Era el centre neuràlgic de l'equip, el descobriment genial del "filòsof" i la condemna més absoluta per al recent aterrat Ibra', que mai va saber ni voler entendre-ho. També va marxar cap a Milà, mentre aquí va arribar Villa. L'asturià no necessita jugar al mig, ho fa per l'esquerra, amb profunditat, i encantat d'aprofitar el rendiment de Messi.
Ara ja sí, el procés està encaminat. Ara ja si, Messi aspira a acumular pilotes d'or, gols, registres i rècords. A ser el millor de la història. Amb diferència.
