Després de l'Onze de Setembre de 2012 una gran part del país català i dels aparells de l'Estat es van adonar que la Catalunya Principat havia trencat o diluït totes les trampes i paranys que ens havien condicionat des de la transició democràtica.
L'experiència frustrada de l'Estatut va ser la pedra de toc del gran canvi, i aquest no va venir promocionat ni inspirat pels partits polítics o les institucions catalanes, sinó per la societat civil i la seva bona gent que, desacomplexada definifitivament i sense les pors ni els tics de la transició, va creure que calia donar un gran pas endavant.
I la sortida irrenunciable era ésser un Estat que pugui desplegar les polítiques econòmiques, financeres i socials pròpies. I convençuts que Catalunya se'n pot sortir sense l'espoli d'Espanya i la rèmora que representa la política espanyola, Catalunya pot arribar a ser l'Estat pont del sud d'Europa i ésser un exemple, alhora, de lideratge i progrés.
Tenim, doncs, un gran desengany, el dels 40 anys perduts intentant construir una Espanya diferent. Però hem copsat que això no és possible i que l'opció és el divorci i ésser nosaltres els responsables del nostre destí. Això, però, implica un gran canvi de xip mental: cal acabar amb la dependència política i emocional d'Espanya i substituïr-la per una gran il·lusió, el projecte de futur de construir un nou Estat.
Cal acabar amb la dependència política i emocional d'Espanya i substituïr-la per una gran il·lusió"
Un projecte que oblidi per sempre les dependències i les xacres del passat: caldrà superar 300 anys... És, doncs, el que tenim davant nostre el repte de les nostres vides, i això ens ha de mentalitzar per adonar-nos que, ara sí, això va de veres.
Ja estem fent camí: una nova llei electoral, una llei de consultes, el consell de la transició nacional... tot plegat ens hauria de portar amb seny i responsabilitat a exercir el dret a decidir, i si així ho vol el poble, intentar el divorci pactat. Però tot s'ha de fer amb una estratègia, un full de ruta i una voluntat de diàleg, i també amb una gran fermesa i duresa que convenci l'Estat i els seus poders, i més important encara: que convenci la quinta columna unionista d'aquest país que el procés no té volta enrere.
Aquest estiu, tots els qui creguin en el futur d'aquest país han de fer una gran taca d'oli arreu del territori que il·lusioni, que transmeti que ara va de debò i que no hi haurà cap pas enrere.
Col·lectiu 2014
