Un virus informàtic, anomenat Stuxnet, està lluitant per complicar la vida al règim iranià dels aiatollahs, que està molt a prop de la construcció d'armament nuclear. Es tracta d'un cuc amb dos caps que actua des de fa un any i mig i ha estat programat per actuar en l'alimentació elèctrica de determinats motors, segons explica un documentat reportatge publicat pel setmanari francès Le Nouvel Observateur.
Stuxnet pren el control dels motors i els torna bojos, fent-los girar o funcionar cada vegada més acceleradament fins que exploten i, a continuació, es restableix el corrent elèctric normal sense deixar cap mena de senyal del seu pas. L'objectiu d'Stuxnet són els motors gestionats per un sistema Siemens, que sols estan en un tipus d'aparell: les centrifugadores instal·lades a la fàbrica de Natanz, a l'Iran, on milers d'aquestes màquines enriqueixen l'urani susceptible de ser empleat en la construcció d'armes nuclears.
El virus és un arma de sabotatge destinada a desorganitzar el procés productiu de Natanz i retardar el que condueix l'Iran a transformar-se en potència nuclear i, per tant, en potència dominant a l'estratègic escenari de l'Orient Mitjà. El passat mes d'octubre, el vicepresident iranià va confessar en públic que un virus havia atacat les instal·lacions atòmiques, infectant més de 30.000 ordinadors, i el passat 29 de novembre el mateix president Ahmadinejad parlava del virus i admetia que algunes centrifugadores havien quedat fora de servei, tot afegint que els danys eren limitats i estaven controlats.
En canvi, l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica (AIEA) deia el 16 de novembre que la meitat de la fàbrica de Natanz estava parada i s'atribuia l'avaria a Stuxnet. Per arribar a aquest punt els especialistes estimen que aquest virus deu haver necessitat anys de preparació i que sols un Estat estaria capacitat per fer aquesta feina. Hi ha informacions que indiquen que Stuxnet hauria nascut a Israel, on estan instal·lades tot un seguit d'empreses dedicades a l'alta tecnologia. Moltes d'aquestes empreses han estat creades per genis de la informàtica sorgits d'una unitat d'espionatge militar encarregada de la 'cyberguerra' i de les escoltes: la unitat 8.200. També se sap del cert que tots els serveis secrets del món occidental estan en guerra secreta contra el programa nuclear iranià.
Cooperació dels serveis secrets occidentals
La fabrica clandestina de Natanz va ser descoberta el 2002 i s'ha convertit en un objectiu prioritari. Tant la CIA nord-americana, com el MI6 britànic tenen el programa nuclear iranià en el seu punt de mira i treballen conjuntament per deturar-lo o retardar-lo el major temps possible. No cal dir que també és el cas dels serveis secrets israelians i el mateix es pot dir dels francesos. D'aquesta cooperació entre serveis d'intel·ligència han sortit resultats destacats, com descobrir una segona fàbrica secreta d'enriquiment d'urani en la muntanya de Qom.
El 2003, les imatges d'un satèl·lit militar francès i de radars nord-americans van permetre detectar els primers treballs. El Mossad israelià va aconseguir reclutar un agent informador en el lloc dels treballs el qual va proporcionar fotografies dels túnels en construcció, i el 2007 el MI6 obtenia la llista de materials destinats a aquests túnels que demostraven la seva destinació: construir una nova fàbrica d'enriquiment d'urani. I el 2009, durant la cimera de Pittsburg, el presidents nord-americà, Obama, i francès, Sarkozy, i el primer ministre britànic, Brown destapaven l'afer de manera conjunta. Aquest capítol de la guerra secreta mostra la simbiosi existent entre la tecnologia (satèl·lits-espia, radars, etc..) i els agents infiltrats o reclutats sobre el terreny (espies).
També els alemanys van jugar el seu paper. El 2002, el BND -servei secret alemany- va aconseguir la col·laboració d'un home de negocis iranià a l'empresa del qual participava en la construcció de Natanz. Aquest empresari no sols va proporcionar informació sobre Natanz sinó que va aconseguir informes secrets sobre la recerca nuclear militar dels iranians. El 2004 va ser descobert pel contra-espionatge iranià i va ser executat, però la seva esposa va poder fugir direcció Turquia, emportant-se els secrets del marit, que van anar a parar a mans dels serveis secrets del món occidental i de l'AIEA, deixant clar que l'Iran estava treballant en la fabricació de caps nuclears.
La xarxa d'espies del BND va quedar desfeta però el 2005 la CIA agafava el relleu amb un programa destinat a captar científics i militars iranians. Amb l'ajut del Mossad van fer la llista dels potencials "col·laboradors", començant pels qui havien viscut a Occident. Un d'ells segurament va ser el general Ali Reza Asgari, que havia estudiat als Estats Units els anys 70, i va ser viceministre de Defensa i conseller del president Khatamim, però va ser apartat del poder amb l'arribada a la presidència de Ahmadinejad, el 2004. El 2007 va desaparèixer durant un viatge a Turquia. El jove investigador Shahram Amiri va canviar de bàndol aprofitant un viatge a l'Aràbia Saudita i com que treballava a la Universitat de Teheran va revelar que aquesta era on estava instal·lat el quarter general del programa nuclear.
Amb tot, els serveis secrets nord-americans li haurien pagat cinc milions de dòlars, segons recull el reportatge de Le Nouvel Observateur. Però catorze mesos després aquest iranià tornava a Teheran creant el dubte de si alguns d'aquests "col·laboradors" no són, de fet, més que agents dobles destinats a una feina de desinformació dels serveis secrets occidentals planificada pel règim iranià. De totes maneres, el 9 d'octubre passat el vicepresident iranià reconeixia en públic que diverses persones que treballaven a les instal·lacions nuclears havien estat reclutades pels serveis occidentals i que havien estat executades per alta traïció.
Assassinats selectius, sabotatges
La CIA i el Mossad desenvolupen també una altra línia d'actuació, la dels assassinats selectius de responsables del programa nuclear. Des del 2007 es coneixen casos de morts de persones directament relacionades amb el programa nuclear. Les causes de les morts van des de l'inhalació de gasos tòxics fins a l'explosió d'una moto, passant pels cotxes que salten pels aires.
Aquestes morts són un altre element que introdueix confusió en el desenvolupament del programa i causa retards. També intervé l'ONU, que prohibeix la venda de certs materials i equipaments indispensables pel programa nuclear a l'Iran. Aquest país, però, intenta obtenir-los en el mercat negre i, per neutralitzar-los, els nord-americans han creat empreses falses que enganyen els iranians.
Hi ha un altre capítol de la guerra secreta: el del sabotatge del material que compra l'Iran. Tenim el cas d'una empresa suïssa que va vendre a l'Iran bombes de buit, necessàries per a les centrifugadores, però d'acord amb la CIA, MI6 i Mossad, aquest material va ser prèviament modificat, és a dir, sabotejat. I l'últim camp d'actuació és el diplomàtic: els Estats Units intenten convèncer els estats que no proporcionin determinats materials als iranians.
Enviats del Departament d'Estat nord-americà fan la volta al món amb dossiers secrets destinats a fer canviar d'actitud els governs, com el xinès, i tot plegat produeix els seus efectes i els mateixos dirigents iranians reconeixen les dificultats a què fa front el seu programa nuclear. Però el regim dels aiatollahs no detura els seus plans, està construint túnels a diversos indrets per enganyar els serveis secrets occidentals.
L'actual govern de Washington estima tenir controlat el programa nuclear iranià ja que, a través dels serveis d'espionatge, coneix el que passa a les instal·lacions atòmiques i, en el moment en què comencin a construir la bomba nuclear, en rebrà informació. Es calcula que l'Iran pot trigar entre un i dos anys a tenir l'armament nuclear. El reportatge acaba preguntant-se que farà Israel, vistos els precedents de l'Iraq i Síria.
