Si repassem l'evolució de la Unió Europea des de la seva creació, el 1956, veurem que ha anat avançant a empentes i rodolons. Ara mateix, davant la crisi de l'euro, ha donat nous passos endavant amb la decisió d'assolir la unió bancària i reforçar la cooperació pressupostària. Són peces a afegir al tauler ja existent de la unió monetària.

Una altra evidència del repàs a aquests anys de construcció europea és l'existència d'un motor, l'anomenat eix franco-alemany. Fins a les recents eleccions presidencials franceses funcionava Merkozy, és a dir, el lideratge compartit d'Angela Merkel, la cancellera alemanya, i Nicolas Sarkozy, president francès. Ara bé, en plena crisi de l'euro els francesos han decidit canviar de president i en aquests moments l'històric eix franco-alemany no funciona. Hollande, el nou president francès, no fa de Sarkozy, fidel acompanyant de la poderosa cancellera.

Una vegada superades les dificultats de la reunificació, a partir del 1991, Alemanya s'ha convertit en la potència dominant del continent, França ha perdut pes relatiu i la resta d'estats membres de la UE han anat estructurant-se en diversos cercles, el que s'anomena la 'Europa a diferents velocitats'. Des que va iniciar-se la crisi, el 2008, cada vegada ha quedat més clar que qui manava, qui duia la batuta, era el canceller (o cancellera) alemany. I ara més que mai.
A veure si, a base de sumar retallades, els catalans aprofitem per decidir el tros de sobirania que volem
Els últims acords que han portat al projecte d'unió bancària, i abans els compromisos per rescatar Grècia, Portugal, Irlanda i ara Espanya i Xipre precisaven l'aval de Berlín. En teoria tots manen igual; a la pràctica uns són més iguals que els d'altres. No obstant, el poder alemany no és total, perquè la suma de França i Itàlia (amb l'afegitó d'Espanya) ha obligat a modificar algunes postures a Merkel, com ha estat el cas del rescat d'Espanya i la decisió d'assolir la unió bancària.

Una Europa a diferents velocitats
L'estructura actual de la UE a diferents velocitats integra un primer cercle format per deu estats, tres dels quals no volen formar part de l'euro (Gran Bretanya, Dinamarca i Suècia) i els altres set no poden entrar-hi per no acomplir les regles (Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Hongria, Romania i Bulgària), tot i que en els anys vinents tenen previst el seu ingrés. A partir de l'1 de gener del 2013 seran onze perquè Croàcia entrarà a la UE. Estan a la porta, negociant el seu ingrés, Islàndia, Sèrbia, Macedònia, Montenegro, Albània i Turquia.

El segon cercle és el que formen els disset estats membres de la unió monetària, és a dir, l'eurozona. Però la crisi iniciada a nivell mundial el 2008 ha repercutit en aquest grup d'estats més unificats dividint-los, de fet, en dues parts economico-geogràfiques. Els més dèbils, el sud, els mediterranis, que han necessitat ser rescatats o quasi (Irlanda, Portugal, Grècia, Espanya, Itàlia i Xipre) i els més forts, el nord, que formen el nucli dur de la UE al voltant d'Alemanya. Dins del nucli dur, a més a més d'Alemanya hi estan Holanda, Finlàndia, Luxemburg i Àustria. I en un segon terme França, Bèlgica, Estònia, Malta, Eslovàquia i Eslovènia.

Amb aquesta arquitectura de poder econòmic (i polític) queda clar que la crisi ha apartat Espanya del nucli dur i que algunes declaracions dels seus dirigents, per molt serioses que vulguin semblar, no són més que acudits. Tant l'esquerra com la dreta, que han governat en els últims anys, han anat acumulant desprestigi i desencerts, i ara aquesta incompetència s'està pagant en forma de rescat amb un plec d'obligacions a complir que buida de contingut la teòrica sobirania. A veure si, a base de sumar retallades, els espanyols protagonitzen un nou Dos de Maig i els catalans aprofitem per decidir el tros de sobirania que volem i que mantenen els actuals disset membres de la UE.