Un projecte que depèn del voluntarisme nacionalista més que no pas de l'adhesió inconscient de la gent.

No es tracta de fer sang d'un col·lectiu que ja ha rectificat, sinó de detectar-hi un símptoma. Al país, com a les novel·les dolentes, se li veuen les costures. Als agents de la Guàrdia Civil mai no se'ls acudiria de tocar el voraviu al seu ministre disfressant-se de xolluts i argollats abertzales, brandant ikurriñes i cridant gores al que sigui. L'espanyolitat, a la benemérita, li és segona natura, un tret tan constitutiu com el coratge i en cap cas susceptible de distanciament crític o irònic. Fer una performace com l'esmentada li és inconcebible perquè fóra una autodenigració extrema.

A nosaltres, en canvi, sí que se'ns acut perquè, més que nacionalment inconscients, som massa conscients que encara no som una nació; massa conscients, per exemple, que parlar en català no ha arribat a ser un acte de normalitat perquè encara ho és d'afirmació política; massa conscients, en fi, de la dimensió d'artifici, de decisió deliberada, de ficció compartida que té qualsevol comunitat nacional, dimensió que deixa de ser percebuda quan aquesta comunitat és hegemònica. Alguns mossos han tingut la pensada d'irritar el govern passant-se al castellà ─de distanciar-se amb corrosió, doncs, d'una catalanitat que també els és constitutiva─ perquè encara no hem arribat a aquell moment de plenitud en què, tret dels científics socials, ningú ja no recorda que la llengua va ser un dia un instrument de combat polític, de construcció i cohesió nacionals enfront d'un projecte antagònic.

"Estem en construcció", ens han dit, sense voler-ho, maldestrament, ridículament, una colla de funcionaris.