València · Ni tan sols aquesta darrera voluntat li va permetre el president del seu partit, fart de les mentides i les tàctiques dilatòries i dissuasòries d'un Camps que s'havia convertit en la principal pedra a la sabata del PP.

A Rajoy –i sobretot, a María Dolores de Cospedal, la seua número dos– li feia molt més el pes Alberto Fabra, el discret alcalde de Castelló de la Plana amb amics a tot el PPCV... I ben pocs enemics, si és que en tenia cap. Fabra ha sabut navegar molt bé enmig de les tèrboles aigües de la formació, mai no n'ha dit cap de ben grossa, potser perquè era conscient que aquesta era la millor via per tal d'ascendir al si de l'organització. El seu ascens no sols a la presidència de la Generalitat, sinó també a la del PPCV, haguera estat impensable sense aquesta capacitat seua de no posar-se nerviós quan el seu nom apareixia a les travesses de possibles relleus de Camps. L'afecte que li professen molts zaplanistes és simptomàtic de la seua manera d'actuar fins ara.

Fins ara. Perquè és a partir d'ara, en heretar el poder absolut valencià que ostenta el PPCV, que Fabra haurà de ser capaç de no enemistar-se amb cap company, quelcom que Camps mai no va saber fer. De moment, ja sap que el president provincial de la formació de la gavina a València, Alfonso Rus, se sent menyspreat. Ningú no li va consultar qui havia de ser el relleu de Camps, sinó que se'n va assabentar per la premsa, a taula parada. Ha fet públic el seu descontentament i ha suggerit que les calia haver fet les coses d'una altra manera. Fabra, però, no ha dubtat a retratar-se'n tantes vegades com ha pogut, l'última vegada amb motiu de la Fira d'Agost de Xàtiva, la ciutat que governa Rus. Aquesta facilitat per esvair focs és la que tant agradava Cospedal, del nou president de la Generalitat.

L'escenari futur, però, no és farcit de flors i violes. Ni de bon tros. Fabra no ha introduït cap canvi al gabinet que presidia Camps, i no haurà estat per ganes. De fet, l'expresident va dissenyar un equip ple de tecnòcrates, de gent amb poc pes polític, de persones que no li pogueren fer ombra i que ambicionaren substituir-lo al capdavant del Consell. Només Sánchez de León, i per desig propi, va tenir galons de successora. Ara Fabra volia nomenar consellers alguns coneguts en què hi confia, així com també desfer-se'n dels més significats durant el campsisme, especialment la vicepresidenta única i –podria ser– la portaveu i responsable de Turisme, Cultura i Esport, Lola Johnson. Caldrà que passen uns mesos per veure quins canvis introdueix Fabra. Segurament no en farà cazp fins ben entrat el 2012, un cop Rajoy ja governe l'estat espanyol i ell se'n senta més fort. L'aterratge al Palau de la Generalitat ha estat forçat, molt forçat, i li costarà de generar complicitats i hàbits de govern a tan alta escala. L'única experiència prèvia de Fabra, als seus 47 anys de vida, han estat els més de 20 que ha passat com a edil de la capital de la Plana.

L'antic govern de Camps, que ja se sentia maltractat per Camps i que ara podria somiar de retornar a la primera línia, és més probable que opte per girar full i mantenir-se com a diputats rasos o –directament– retornar a l'activitat privada. Vicente Rambla, Mario Flores i Manuel Cervera integrarien el segon grup. Qui fou responsable econòmic del Consell durant vuit anys, Gerardo Camps, té aspiracions d'ocupar una secretaria d'estat, com ja va passar als anys 90. Fins i tot el president provincial alacantí, José Joaquín Ripoll, serà nomenat president del Port d'Alacant com a compensació per la seua retirada de l'activitat política més roent. Ni la seua quíntuple imputació pel 'cas Brugal', no en serà impediment.

Difícilment hi haurà cap revolta interna al PPCV, doncs. El poder uneix més que cap altra cosa. És cert que els uns i els altres poden sentir-se decebuts amb Fabra, però a partir del desembre alguns poden trobar recompensa a Madrid... I alguns altres tindran paciència per esperar un premi. L'angoixa que el partit ha viscut amb Camps és tan gran que ara, amb Alberto Fabra, l'oxigen ha arribat a tots i cadascun dels pulmons dels militants populars valencians, ni que s'estimaren el ja excap del Consell.