Lleida · O, si es vol: davant el poder no democràtic de la troica, el sobiranisme estatista és, avui, l'estratègia més plausible, si no una condició de possibilitat, per a futurs exercicis de sobirania popular ─entesa, aquesta, fins i tot en termes llibertaris, d'autogestió del patrimoni comú.

La coalició entre Syriza i ANEL és filla de l'amarga constatació pràctica que, quan el subjecte de cràcia deixa de ser el demos nacional, les bondats dels processos postbèl·lics d'integració europea no compensen el risc d'esdevenir una colònia ─de l'oligarquia financera, per als uns, o de l'hel·lenòfoba prepotència germànica, per als altres.

L'esquerra heteròclita guanyadora de les eleccions i el bolet electoral i reaccionari que la complementa comparteixen, doncs, l'energia moral dels nacionalismes d'alliberament, i és clar que això ─la perspectiva comuna d'alliberar-se de la deutocràcia─ ara com ara els basta. Com si es tractés d'una intempestiva lliçó sobre la genealogia de la democràcia, l'atemptat de lesa coherència política comès per Syriza ens revela, bíblicament, "al principi fou la nació".