Lleida · El relat mític de la Transició, que l'alcalde de Lleida reprodueix amb extemporània fidelitat, és pervers per això: perquè, assumint la família mal avinguda o els germans llargament enfrontats com a metàfora conceptual d'un conflicte entre opressors i oprimits, despolititza i deshistoria la realitat, això és, fa rellevants en l'àmbit públic disposicions i afectes propis de l'àmbit privat (com perdonar i estimar el germà que ens ha contrariat) i converteix en dèria privada el que ─com la creació d'una memòria democràtica─ no és sinó un afer públic (des de casa tothom pot cagar-se en els alcaldes fatxes; ara: a l'ajuntament li correspon de reconèixer igualment, al marge d'adscripcions accidentals, tots els seus fills egregis).

Ningú no pot demanar als néts de Víctor Hellín Sol que reneguin del seu avi perquè era un feixista, igual que ningú no pot demanar als lleidatans que n'honorin la memòria perquè era lleidatà. La confusió de les esferes civil i domèstica és una de les aberracions intel·lectuals preferides de la reacció, procliu a concebre la societat com un tot orgànic on la política seria una excrescència molesta però insalvable, i l'excessiva politització dels antagonismes històrics, una perversió destructiva.

Àngel Ros no confon una esfera amb l'altra perquè sigui un conservador ultramuntà, sinó perquè és membre d'un PSC-PSOE captiu del mite de la Transició, perquè és intel·lectualment mediocre i perquè té ínfules d'alcalde transideològic i magnànim.