Lleida · La seva irreverència, enmig de la pesta borbònica de la Restauració, amb potentats, bisbes, jutges o generals sempre prestos a estroncar-li la vida, no era doncs un posat d'artista iconoclasta, sinó tota una opció existencial que assumia el martiri com a desenllaç possible: mai no hauríem substantivat lliure i pensador per fer-ne un arquetipus si pensar amb llibertat hagués estat sempre cosa de disposicions innates i no d'oneroses rebel·lies històricament situables.

La setmana passada es va presentar a Barcelona un grup d'intel·lectuals que es reclamen hereus de la irreverència lliurepensadora que històricament hauria desprovincianitzat la ciutat. Però els tals intel·lectuals no són, exactament, uns pàries. Proveïts de poder simbòlic i material —reconeixements literaris o periodístics, càtedres, càrrecs en l'administració, etc.—  constitueixen, de facto, la sectorial cultural de l'estat i els partits polítics hegemònics.

Així i tot, però, convé adscriure'ls al venerable llinatge de lliurepensadors irreverents perquè només ells gosen proclamar... que la nació catalana és una entelèquia, i les anomenades polítiques de normalització lingüística, un atemptat als drets humans. Els meandres de la semàntica històrica haurien assignat al significant lliurepensador, de manera exclusiva, continguts procedents del franquisme ideològic.

Potser algun dia els guionistes de les pel·lícules de zombis, freturosos de noves idees, pensaran a polititzar-ne les trames, i serà així com veurem el mort vivent de Ferrer i Guàrdia clavant una dentada al fill de Narcís de Carreras.