És a dir: una força material que no serà derrotada en el terreny de l'especulació conceptual ─¿cal recordar que un moviment emancipador mai no s'ha col·lapsat per virtut d'una intervenció retòrica que en redefinís el sentit ("sufragistes, més que no pas votar, el que voleu és el respecte sincer dels homes")?─, ni es frenarà en el fangar de la inèpcia política ─¿cal dir que impaciència o desànim (per les dilacions degudes a Mas i Junqueras) no equivalen a defecció?

L'independentisme català només serà derrotat, doncs, en l'estricta lliça democràtica: si, en les pròximes convocatòries electorals ─plebiscitàries, constituents o ordinàries─, els partidaris del no superen el bloc robust, articulat i hiperactiu del sí.

En suma: ni els jocs de trilers dissenyats en facultats foranes de ciències polítiques ni la falta d'acord estratègic entre CiU i ERC no bloquejaran aquest moviment real de la història ─inopinada fusió de patriotisme, regeneracionisme democràtic i autodeterminisme social─ anomenat independentisme català.