Lleida · "L'agressivitat del règim és un senyal palmari de la seua decadència i, doncs, del fet que es donen les condicions objectives per a un imminent aixecament popular."

Un veterà i brillant historiador, que pertany, exactament, a la tradició política d'aquella esquerra, ens adverteix, amb posat greu, aquests dies, que enlloc és escrit que la calma hagi de sobrevenir a la tempesta: que aquest catacrac del capitalisme contrareformat no és, de cap manera, el preludi necessari d'un període de més equitat i menys lladronici.

Un historiador fill d'un pathos polític en què el pessimisme era anatema, testimoni, avui, de noves i audaces formes de contestació social, i d'una revifada de l'interès pel seu gran clàssic de l'emancipació, està doncs prenent la paraula per recordar-nos que l'expressió "tocar fons" només es pot enunciar retrospectivament.

I no es tracta, només, del fet que el tal historiador sàpiga, des de fa molts anys, que el Progrés com a lògica interna de la Història no existeix. Passa, també, que el tal historiador busca aquell subjecte que hauria de ser l'agent d'una fonda transformació... i no el troba enlloc ─el valuosíssim moviment en contra dels desnonaments, quan un s'ha educat en l'escolàstica marxista, no escapa a la qualificació, que sempre acusa insuficiència, de lluita sectorial.

Passa, també, que el tal historiador ha perdut, com la resta d'Occident, allò que el filòsof va anomenar principi d'esperança. Un principi que és ben viu, per contra, en un país de l'Amèrica Llatina gràcies ─i malgrat tots els peròs─ a l'histriònic militar ahir difunt.