Quan l'atleta afroamericà, així que va sonar l'himne patri, va acotar el cap i va alçar el puny, n'hi va haver que hi van veure un gest individual de protesta incardinat en una acció col·lectiva (la lluita pels drets civils dels negres nord-americans, que no podien sinó mostrar-se políticament deslleials al país que els negava la condició efectiva de ciutadans).
Lleida ·
I n'hi va haver que, persuadits que als Estats Units no s'oprimia ningú per raó d'ètnia, i que l'única diferència entre blancs i negres era un aprofitament desigual de les mateixes oportunitats, només hi van poder advertir una mesquina ofensa a la nació, victimisme racial mudat en ridícul antiamericanisme, abjecta ingratitud del fill cap a una mare (pàtria) que estima sense consentir, etc.
Potser la principal forma de violència simbòlica sobre l'oprimit consisteix a negar que ho és, això és, a impugnar l'existència d'un conflicte d'interessos socialment objectiu. I quan la tal negació s'incorpora a una mena de sentit comú nacional, les expressions de rebuig al marc polític que garanteix la iniquitat perden la seua dimensió eticopolítica i queden reduïdes a una ofensa gratuïta, a una immoralitat narcisista, com la del nen egòlatra que insulta la mare perquè desoeix les seues desraonades peticions.
Per a la majoria d'espanyols, entre l'estat i el Principat no hi ha un conflicte genuïnament polític, sinó un problema espuri creat pel fanatisme tribal d'una minoria que ha manipulat bona part dels catalans. L'escridassada a l'himne espanyol és, doncs, un fenomen apolític: pura perversió moral. En va els explicarem que els mateixos que xiulem contra l'himne espanyol estem disposats a xiular contra el nostre si mai, en un Principat sobirà, ens el fan sentir per recordar-nos que el poble no és sinó un subproducte de la llei.