Lleida · "Qualsevol intent de crear societats enterament noves i justes no ha dut sinó a abominables esguerros"; "l'home és imperfecte, ergo, la societat perfecta és impossible". Etc. Per al pessimisme de dretes hi ha un concepte preciós: la condició humana.

I tant és que parlem, avui, de la corrupció dels càrrecs públics, de la injustícia intrínseca del capitalisme o de les virtualitats civicopolítiques d'un estat català: el dretà, timorat reformista, sempre acaba invocant la condició humana per atenuar, si no cancel·lar, qualsevol perspectiva de canvi decisiu i fer-nos entendre que "fem el que fem, no deixarem de ser com som". Cal tenir una elevada consideració d'un mateix per prendre públicament la paraula i eructar tautologies.
Si mai acabem desafiant, tots plegats, l''statu quo', no cal dir que ho farem des d'un magma de confusions"
I, tanmateix, de tant en tant hi ha revolucions. I que la naturalesa humana no resulti il·limitadament mal·leable, o que perfecció sigui un invent del llenguatge sense concreció possible en gairebé totes les nostres pràctiques, no són pas raons per declarar estèril, o deleteri, qualsevol moviment subversiu. Cal ser un escèptic dogmàtic, o alguna cosa pitjor, per dubtar dels beneficis de les revoltes antiesclavistes.

El que sí que és cert és que els canvis institucionals mai no són causa, ni conseqüència, de fondes i massives transformacions morals, o de preses de consciència lúcides i plenament compartides. Si mai acabem desafiant, tots plegats, l'statu quo ─l'estatal i l'econòmic─, no cal dir que ho farem des d'un magma de confusions, informacions parcials, idees mal païdes, interessos sectorials i mesquineses vàries (I si el timorat reformista ens en fa retret, podem, llavors sí, apel·lar a la condició humana. Tot seguit, però, li demanarem si us plau que s'aparti).