Quan Homs es veia guanyador, 20D, va voler llistes separades. Quan se sent davant l'abisme, si hi ha noves eleccions vistes les nefastes previsions electorals, desenterra novament el mantra 'unitat' com a arma llancívola. En aquesta ocasió sembrar la zitzània té derivades preocupants perquè no val a oblidar que CDC i ERC governen junts a la Generalitat. Però no sembla que això preocupi gens ni mica el cap de files convergent a Madrid i tampoc al seu Partit, massa angoixats per l'horitzó d'un revés electoral.

Calma i pau d'esperit. Tot és possible i tot pot ser raonable. L'únic que no és acceptable és enverinar el debat i enfangar les diverses famílies ideològiques de l'independentisme en un debat fratricida"

Calma i pau d'esperit perquè sent importants les eleccions espanyoles és molt més important la determinació i l'acompliment del full de ruta per part del Govern Puigdemont - Junqueras. Tot i així, hem vist el darrer mes com a remolc de la maniquea campanya mediàtica llençada per CDC, alguns opinadors ja s'esquinçaven les vestidures davant la previsible absència d'una Llista Única. Per sortir-se'n, tornen a fer servir les habituals proclames patriòtiques ensucrades, amb el conegut Camamilla Party repartint garrotades a tort i a dret, que és l'habitual manera de seduir dels artillers mediàtics de CDC, tothora que apunten culpabilitats preventives. Les enquestes que remenen a Còrsega, veritable i sovint únic vector que explica les decisions de CDC, certament són demolidores. Ara bé, no pas per a l'independentisme que, en conjunt, comptant-hi en la suma la sobiranista CDC (Mas dixit), podria incrementar la representació. El nerviosisme que es viu als antics inquilins del carrer Còrsega ha arribat a l'extrem de parlar de 'cedir' el primer lloc a un independent o fins i tot a ERC. Aquesta és una cessió molt curiosa vist que ERC ja va superar CDC i que la tendència electoral apunta clarament que CDC cotitza a la baixa i ERC a l'alça. Hi ha un segon factor prou contundent a l'hora d determinar lideratges, la parella Tardà i Rufian genera complicitat i simpatia; Homs, en canvi, poques complicitats i un profund recel en l'electorat independentista que va votar o podria tornar a votar En Comú Podem tot i les expectatives a la baixa d'aquesta coalició cas de repetir-se eleccions, que podria ser castigat en major o menor mesura per un increment de l'abstenció i per fuites de vots diverses.

Calma i pau d'esperit per quan, finalment, podria resultar que a Espanya acabessin per fer unGovern sigui del signe que sigui. En tot cas, si al final hi ha eleccions, prescindir de Tardà o Rufian seria una pífia des del punt de vista electoral, entre d'altres, pel crèdit indiscutible de Tardà, i perquè les intervencions del tàndem republicà al Congrés han fet trempar tota la parròquia independentista i bona part de l'electorat de Podem. Per contra, dissortadament, la presència d'Homs fa més nosa que servei. Aquest també és un dels reptes de CDC haurà d'afrontar, si vol seduir l'electorat, una profunda i veritable renovació. 

Hi ha una altra consideració a fer. El partit més votat el 20D va ser En Comú Podem i res allunya tant el votant d'aquesta coalició d'ERC o una coalició en la que participi ERC com la presència de perfils com el d'Homs, vist per aquest electorat com la vella política escorada a la dreta. Per contra, aquest electorat empatitza prou amb Tardà, Rufián o la uruguaiana Surra.

Certament, el principal motiu que es pot esgrimir per defensar una candidatura en que hi participin ERC i CDC és una previsible victòria a les generals, victòria en termes relatius i potser fins i tot pírrica. Però important simbòlicament. Ara bé, la possibilitat que una part de l'electorat més d'esquerres i més hostil a CDC -clarament representat per bona part de l'electorat que a les eleccions catalanes va votar la CUP i que a les eleccions espanyoles va repartir les seves preferències entre Podem i ERC- fugi en massa cap a Podem si ERC compareix amb CDC és una possibilitat massa real i que cal tenir present.

Calma i pau d'esperit perquè és legítim i raonable defensar i optar per candidatures aliades però defensant cadascú un perímetre determinat com ho és patrocinar una candidatura conjunta. El que no és ni saludable ni aconsellable és fomentar el desànim si no s'articula aquesta o aquella proposta. Aquest és novament un debat en que l'eficàcia topa de ple amb el romanticisme. És un deixar-se guiar pel cap o pel cor. És per aquest motiu que allò veritablement prioritari, vist que res no és del tot blanc ni del tot negre, és encoratjar tot l'independentisme a mobilitzar-se, tant si es situa a l'extrema esquerra com si ho fa a la dreta.

En aquest sentit, és obvi que la voluntat de sumar més vots i ampliar el perímetre independentista (superar a mig termini l'anomenat sostre del 48 per cent) seria relegat per un interès, a curt termini, consistent en assumir una reducció d'aquesta base electoral a canvi de ser la força més votada. No sembla gaire consistent, si l'objectiu és ampliar el nombre de vots independentistes, sacrificar-ho tot a a una victòria en termes relatius quan allò que portarà el país a la veritable victòria només pot ser una victòria en termes absoluts.

Calma i pau d'esperit. Tot és possible i tot pot ser raonable. L'únic que no és acceptable és enverinar el debat i enfangar les diverses famílies ideològiques de l'independentisme en un debat fratricida que en un passat ben recent ja ens ha demostrat com en pot ser de danyí i descoratjador.

Sigui com sigui, bona cara. Som la revolta dels somriures, no la revolta dels frustrats.