El problema d'alguns que es proclamen federalistes és que no ho són. El federalisme no és la meva opció, però és una opció legítima. El debat entorn el Pacte Nacional pel Dret a Decidir inclou un seguit de paranys en el llenguatge emprat. Un d'ells és la suposada contraposició entre sobiranisme i "federalisme". Però, quin "federalisme"?
Històricament, el federalisme a Catalunya ha estat molt proper al catalanisme. De fet, molts exponents de l'esquerra catalanista, com Valentí Almirall i Roca i Farreras, provenien dels rengles federals.
En l'actuació de Macià i Companys hi havia ressons pimargallians. Indepedentistes i federalistes de signe divers van conviure a l'ERC de la Generalitat republicana. Hi havia diferències però compartien un mateix afany regenerador. El federalisme era, des de l'intent de Constitució republicana de 1873, un projecte de transformació.
"Aquest" federalisme, aliat a l'Espanya de Rajoy, és l'últim recurs de l'espanyolisme"
Ara, un sector dels federalistes ha evolucionat vers el sobiranisme en major o menor grau. Els qui ara s'aferren al federalisme per barrar el pas a la consulta ciutadana sobre el futur de Catalunya no són hereus d'aquell federalisme, que era progressiu, que pretenia trastocar les bases sobre les quals estava construïda l'Espanya eterna. Ara, els qui llancen contra el dret a decidir la bandera suposadament federal amaguen un fons immobilista, que és el contrari del federalisme històric.
Federal ho pot ser tothom. També Mariano Rajoy, si convé. Ho veiem en el que està passant en el si del PSC. Molts dels qui propugnen un discurs nítidament catalanista són foragitats pels qui es proclamen federalistes. Alguns dels nou-federalistes van contribuir a la caiguda de Pasqual Maragall. Alguna, fins i tot, va aplaudir les retallades de l'Estatut.
Un federalista autèntic no pot ser contrari a la consulta. Donem a les paraules el significat que tenen. "Aquest" federalisme, aliat a l'Espanya de Rajoy, és l'últim recurs de l'espanyolisme.
