Mas ha posat la directa. El debat de política general, amb un president enfrontat al PP i al PSC, de la mà d'ERC i enterrant les vaporoses terceres vies de Duran i alguns sectors econòmics i financers, i la festa de CDC a Igualada del diumenge han acabat de mostrar el camí que ha emprès el líder de CiU. Artur Mas és un ferm partidari del diàleg, un home que ve de l'autonomisme i moderat.
Però les circumstàncies, i la pressió d'un partit dirigit per polítics com Josep Rull, l'ha dut a jugar-se-la. A hores d'ara el full de ruta sembla clar. Si al 2014 l'Estat espanyol no accepta fer una consulta ens aboquem a un escenari d'eleccions plebiscitàries el 2015 o, a molt tardar, el 2016.
Sembla difícil que CiU arribi a aquestes eleccions amb un govern de coalició amb ERC. Per ser-hi els republicans voldrien tenir conselleries determinants en la construcció de les estructures d'estat i no sembla que els nacionalistes, a banda dels problemes de gestió interna que els representaria fer lloc als republicans al govern, estiguin disposats a perdre el control d'àmbits com l'acció exterior, la justícia, interior o el naixement de la Hisenda pròpia. L'entorn del president tampoc no ajuda a greixar relacions ni guanyar excessives complicitats.
Mas no es resigna a ser el president de la Catalunya autonòmica i residual"
Curiosament, alguns diaris, com ara El País, fan aquests dies una lectura esbiaixada dels discursos del president i el presenten com un dirigent que busca una sortida, que es prepara per recular i replegar la seva aposta sobiranista. És una estratègia errònia perquè intentant rebaixar el sufllé no fan altra cosa que apagar els senyals d'alarma que, des d'altres sectors, com ara Josep Antoni Duran i Lleida, es fan arribar a la Moncloa en el sentit que cal fer una oferta que renovi i garanteixi l'encaix a Catalunya a Espanya.
Rajoy no està, per ara, disposat a fer cap oferta que vagi més enllà d'uns retocs al model de finançament autonòmic que va pactar el tripartit, hèrencia de l'Estatut i evolució dels que va començar a pactar Jordi Pujol a principis dels 90. De reforma constitucional ni parlar-ne. La tercera via que proposa Duran és del tot impossible. El PP i el PSOE no es posaran mai d'acord durant una bona pila d'anys per reformar de dalt a baix l'estat només amb l'objectiu de complaure Catalunya i l'enèsima aposta del grup Godó, els poders financers i Foment del Treball només servirà per constatar --com ja va passar amb l'Estatut i en tantes altres vegades-- que no hi ha res a fer.
Com ja va dir al seu dia el president Pujol, per Catalunya només hi ha dos camins: el de la residualització o el de la independència. Mas no es resigna a ser el president de la Catalunya autonòmica i residual.
