La tendència general de fer transparents els ajuts a la premsa no ha arribat a l’Ajuntament de Barcelona, que manté una política de comunicació desproveïda de qualsevol control. Desproveïda també d’aturador, perquè al 2006 els pressupostos es van descontrolar i el consistori de la capital catalana va acabar inserint publicitat per més del doble d’allò que havia pressupostat (de 4,9 a 11,7 milions). No consta, en canvi, que els beneficiaris d’aquestes insercions hagin estat altres que els habituals. La direcció de comunicació del carrer Paradís opera sense donar comptes a ningú, sota el comandament d’Enric Casas, criticat en privat per més d’un correligionari del PSC perquè ha convertit aquella oficina en el seu feu inexpugnable. Els dos grans diaris, El Periódico i La Vanguardia, reben el gruix de la inversió, i la resta de publicacions han de conformar-se amb les engrunes per molt que acreditin tirades i públics-objectiu interessants.

L’última broma en matèria de comunicació de l’Ajuntament ha estat l’anomenada “Guia de la ciutat”, un luxós volum que es distribueix de franc a totes les llars, coincidint amb la proximitat de les eleccions municipals. A sobre, el bombardeig es complementa amb una intensiva campanya de publicitat als mitjans de comunicació, tanques als carrers i parades d’autobús. Curiosa campanya, atès que el suposat producte no es ven, i que arriba solet a les cases dels barcelonins. És a dir, que els ciutadans el paguen per partida doble: un cop per editar-lo i un altre per publicitar-lo, encara que això últim no tingui sentit i que l’objectiu veritable de la campanya sigui obtenir evidents rèdits electorals.