La proposta del segon tinent d’alcalde barceloní, Jordi Portabella, de recuperar la capçalera del ‘Diari de Barcelona’ i posar-la a disposició de qui vulgui editar el primer gratuït massiu en català no es pot entendre sinó és en el marc de la necessitat constant de generar titulars en precampanya electoral. Però, tanmateix, revela l’estat de descomposició en què es troba l’històric Brusi i que és un ultratge a la seva memòria.

 

El ‘Diari de Barcelona’, ja només en versió digital, formava part del paquet de mitjans que gestionava la productora Lavínia, sovint a partir d’encàrrecs (camuflats com a concursos) realitzats per diferents administracions socialistes. El pressupost era gras, però l’audiència magra, tan magra que va provocar que el portal sortís de l’OJD, perquè les xifres obtingudes convertien en un despropòsit la milionària inversió percebuda per la productora d’Antoni Esteve, prop de 300.000 euros anuals per a un mitjà que amb prou feines arreplegava 800 accessos diaris. Doncs, tot i la untada institucional, Lavínia ha fet un pas més per augmentar el marge de benefici: ha desmantellat tota la vessant informativa i ha reconvertit la pàgina en una mena d’anunci visual, un display: qualsevol similitud avui amb un mitjà de comunicació és pura coincidència. De fa mesos, s’indica que és una versió beta. Fóra millor que li’n diguessin versió zeta, perquè més enllà d’això ja només manca enterrar el degà de la premsa europea i cantar-li unes sentides absoltes.