Els extrems, però, no són bons, i si potser en algun moment del passat certes veus es varen fixar massa en el País Basc, actualment correm el perill de caure en l'excés oposat i no seguir gens el que hi passa.

Sense de cap manera pretendre ser-ne expert, gosaria afirmar, però, que la postura del sector dominant del PNV es pot resumir en la següent frase: ens quedem a Espanya mentre els catalans hi siguin. És una postura còmoda, no et truquen de París per a que enviïs un batalló a Mali però tampoc has de mantenir el veí. És també una postura immoral, que cerca solament la cara amable de la sobirania. El contrast amb Catalunya és clar, nosaltres n'assumim el preu, nosaltres estem preparats per a lluitar al costat de França i la resta d'aliats.

El problema d'aquesta postura, consideracions morals a banda, és que és insostenible un cop Catalunya sega les cadenes. Sembla ser que el PNV n'és conscient i, per si de cas, ja té en marxa una comissió parlamentària per a "actualitzar l'autogovern", és a dir per si cal sortir a corre-cuita. Sense fer gaire soroll, i evitant prendre la iniciativa, la porta es deixa entreoberta. El bot basc del Titànic espanyol és a punt.

Aquesta postura basca és positiva, des del punt de vista estant de la seguretat nacional de l'estat català, per com a mínim dos motius:

a) Suposa que l'Estat Espanyol disposarà de menys recursos fiscals i per tant d'un pressupost potencial de defensa menor que si conservés el País Basc. Això afavoreix la balança de poder militar entre Barcelona i Madrid.

b) Implica l'existència d'un altre estat contigu a l'espanyol però no al català, fet que afavoreix al darrer, com explica molt bé el clàssic indi Arthashastra, de lectura obligada per als oficials de les futures Forces Armades catalanes. Observem com la geografia de l'Estat Català és presenta molt més favorable que no pas la de l'Espanyol. Cap país amb exèrcit tindrà frontera amb nosaltres i no amb ells, mentre que en el cas contrari n'hi trobem uns quants.