Després de la conferència de premsa del president Artur Mas d'aquesta setmana en la qual hi va dibuixar els 7 eixos principals de la política de Govern i de la transició nacional, ara es fa necessari articular des de la societat civil no sols el suport al Govern i a la figura del president ─qui és el blanc de tots els atacs de l'unionisme i dels aparells de l'Estat─ sinó que també cal blindar l'ANC i Òmnium Cultural.
Ambdues entitats són els grans puntals i les principals associacions de la societat civil, juntament amb desenes d'altres més, i tenen la responsabilitat històrica de conduir, estimular i crear la mobilització necessària per a què el país vibri i es mobilitzi, i també per a assolir la majoria social per al dret a decidir. Les entitats, posteriorment, hauran de donar suport a la plena sobirania de Catalunya.
Necessitem, doncs, que el president Artur Mas, la persidenta de l'ANC, Carme Forcadell, i la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, s'entenguin i col·laborin per aconseguir que hi hagi un gran consens per avançar. A més, Òmnium i l'ANC han de derrotar les tesis i les estretègies d'alguns sectors del PSC i d'ICV que pretenen posar pals a les rodes al procés sobiranista.
Cal que les principals entitats del país condueixin aquests sectors cap a l'estratègia de la unitat i els convencin, també, que no hi ha una lluita nacional desvinculada de les reivindicacions socials i econòmiques. Tot és una sola lluita.
Per la seva banda, el president Mas també ha d'entendre que cada dia haurà d'intentar, sense defallir, ésser més que cap altra cosa el president de Catalunya, tot i que algunes vegades pugui entrar en contradicció amb la seva pròpia federació de CiU.
Mas ha d'entendre que cada dia haurà d'intentar ésser, més que cap altra cosa, el president de Catalunya"
Ens trobem en uns moments històrics possiblement irrepetibles, i com va dir el propi Mas al principi d'aquest procés, és "ara o mai". Això obliga la societat i el Govern a anar jutns, a superar vells enfrontaments i estratègies dels segle XX, caracteritzats per les lluites estrictament de classe. Cal entendre que a Catalunya, avui dia, ens hi juguem l'ésser o no ésser, el romandre o desaparèixer, l'ésser lliures o assimilats.
No hi ha ningú que seriosament després de 40 anys d'intentar-ho ens pugui fer creure, ja, que és possible una entesa amb Espanya. Allò únic que cal pactar amb Espanya és un divorci correcte, seriós i que asseguri en un futur una gran col·laboració i un bon veïnatge. Altres opcions són entel·lèquies que només poden provocar el retràs de la comfrontació que irremeiablement haurem de tenir amb Espanya i amb les seves institucions.
Per aquest motiu, des del Col·lectiu Joan Creixell demanem la gran cohesió necessària per afrontar en els propers mesos reptes importants de mobilització com són l'acte al Camp Nou del proper 29 de juny, la gran mobilització i cadena humana del proper Onze de Setembre i el 2014, en el marc que sigui, el referèndum pel dret a decidir. No hi pot haver ni un sol pas enrere. Si en fem cap, perdrem l'oportunitat històrica i potser passaran dècades abans de poder-ho tornar a intentar.