Sobirania, com la de Noruega, guanyada per voluntat popular fa poc més de 100 anys. O Estat propi, com té la nostra estimada i admirada veïna, Andorra, que intervé amb la seva veu, en la seva --i nostra-- llengua, a les Nacions Unides.

Per a mi, tots tres termes ens equiparen amb els Estats reconeguts arreu del món. Per això em preocupa que un polític català, compromès amb l'objectiu de l'Estat propi, hi pugui afegir (segons el periodista) "...amb o sense la independència". La segona opció equivaldria a alguna forma de relació federal o confederal, una utopia esborrada pels tsunamis polítics de 2006 i 2010, i mantinguda encara avui només per quatre somiadors desconnectats de la realitat.
Com un sol home, esperant poder, ben aviat, optar nítidament i democràtica per la independència"
Es desprèn d'aquesta reflexió que la pregunta del referèndum (si se'ns reconeix el dret d'autodeterminació) o la consulta (si exercim la llibertat d'expressió, un dret reconegut a totes les democràcies avançades) ha de ser única i nítida. Sí o no a la independència (com la de Letònia); la vols o no la vols. I res de terceres vies (és a dir, tres opcions) que, a més, no podem decidir sols... com la història del nou Estatut ens va ensenyar.

A Madrid encara es pensen que aquest moviment és una reacció a la crisi econòmica. Però la "desafecció" que els va dir el president Montilla que detectava, o el català emprenyat que va batejar l'Enric Juliana, no ho eren per culpa de cap crisi econòmica. Eren fruit de la pèrdua total de confiança de la paraula de l'aparell d'estat espanyol, tan reiteradament trencada... i amb menyspreu.

Segons ens diuen, dia rere dia, setmana rere setmana, totes les enquestes sense excepció, és que una majoria dels habitants de la trista, bruta, dissortada pàtria de Salvador Espriu volem mirar cap endavant. Sense més cadenes. Com un sol home, esperant poder, ben aviat, optar nítidament i democràtica per la independència.