Després de participar en un acte on es va retre homenatge a la Hermandad de Combatientes de la División Azul (recordem que la División Azul estava formada per voluntaris falangistes que va acudir a nodrir l'exèrcit alemany que lluitava a Rússia), s'ha alçat un clam gairebé unànime demanant la dimissió de la delegada del govern espanyol a Catalunya.
La inefable Maria de los Llanos de Luna Tobarra, nascuda a Sevilla el 3 de març de 1960, però amb força anys vivint a Catalunya com per haver-se adonat que, per escalar posicions dins del PP, no li cal esforçar-se a parlar català; tot el contrari: és un mèrit.
Diguem-ho d'una vegada: la noia, la Maria de les Planes de Lluna, fa la seva feina. I hem de reconèixer honestament que la fa ben feta. Des de Madrid, els seus caps, després de passar per diversos càrrecs a Barcelona, entre els quals el de Presidenta de la Comissió d'Avaluació de Discapacitats Laborals (qui avalua l'avaluador?), van considerar que era la persona més competent per posar desordre a Catalunya, a còpia de continuades provocacions. I hem de reconèixer, repeteixo, que la noia ha posat el màxim interès a fer la feina que li han encomanat des de l'altiplà, que, tot sigui dit, realitza amb una acurada dedicació i tanta naturalitat que no li representa cap esforç extraordinari.
Hem d'entendre que la feina del govern espanyol és omplir de mines el camí cap a la independència iniciat a Catalunya. I si no entenem això, i no ho acceptem, sempre anirem amb el lliri a la mà i mai no serem capaços de lluitar en igualtat de condicions. Diguem-li guerra bruta o el que sigui, en aquesta estratègia hi juguen peces com el ministre Wert, el CNI i la virreina de les Planes de Lluna, que pobreta, mentre Wert actua des de Madrid i els membres del CNI des de l'anonimat, ella té la feixuga missió de donar la cara des de Barcelona, des de la primera línia.
Només hi ha una manera de fer-la fora: mitjançant la culminació del procés independentista iniciat"
Les coses són com són. Per això, penso que des de Catalunya no hem de demanar la dimissió de la senyora delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna Tobarra, sinó que l'hem de fer fora (del càrrec; quedar-se a Catalunya o tornar a la seva Sevilla natal serà sempre una decisió personal que només dependrà d'ella mateixa. Com el fet de voler o no ampliar la seva cultura a través de l'aprenentatge del català). I només hi ha una manera que això sigui possible: mitjançant la culminació del procés independentista iniciat. Un segon després de la proclamació de la independència, el càrrec de delegat del govern espanyol a Catalunya deixarà d'existir i per tant la senyora Maria es quedarà sense feina i deixarà de fer la guitza als alcaldes de Catalunya per una bandera més o menys. No cal, doncs, que dimiteixi; el que ens cal es que quedi sense feina el més aviat possible.
De tot això n'hem d'extraure la següent conclusió: que mentre la noia de les Planes de la Lluna fa la seva feina amb total professionalitat, totalment lliurada a la causa espanyola, nosaltres l'anem criticant simplement perquè no fem la nostra, que consisteix a lliurar Catalunya del sistema colonial que l'ofega. És obvi, doncs, que el dia que els catalans ens deixem de fútils subterfugis i els nostres polítics tinguin el valor de tirar pel dret d'una vegada per sempre, aleshores ni per un moment pensarem amb la dimissió de la delegada del govern espanyol a Catalunya, ja que automàticament el seu càrrec quedarà sense efecte.
Tot plegat és un exemple més que el guariment de tots els mals de Catalunya, i els problemes que provoca la senyora virreina no són ni de bon tros els pitjors, passa per la proclamació de la independència. Però mentrestant és molt més fàcil mirar-nos el melic i dedicar-nos al morbós joc d'assenyalar culpables que no pas a la feina d'afrontar el problema amb determinació.
