Ara fa just trenta anys, s'aprovava, al Parlament de Catalunya, la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística, llei que seria publicada al cap de quatre dies al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Tot i que en molts aspectes fou substituïda pels preceptes de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, queden completament en peu molts dels seus aspectes, i això diu molt dels legisladors d'aquell moment.
Resulta extraordinàriament revelador veure com els termes de l'article 14 d'aquella primera llei ─l'article que obre el títol dedicat a l'ensenyament─ expressen principis bàsics difícilment criticables en el marc constitucional. Per això, i perquè l'administració de justícia tingui ben present que l'ús dels tribunals amb finalitats polítiques no té vergonya, deixeu-me reproduir-ne els cinc apartats:
1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, ho és també de l'ensenyament en tots els nivells educatius.
2. Els infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en llur llengua habitual, ja sigui aquesta el català o el castellà. L'Administració ha de garantir aquest dret i posar els mitjans necessaris per fer-lo efectiu. Els pares o els tutors poden exercir-lo en nom de llurs fills instant que s'apliqui.
3. La llengua catalana i la llengua castellana han d'ésser ensenyades obligatòriament a tots els nivells i els graus de l'ensenyament no universitari.
4. Tots els infants de Catalunya, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics.
5. L'Administració ha de prendre les mesures convenients perquè:
a) els alumnes no siguin separats en centres diferents per raons de llengua;
b) la llengua catalana sigui emprada progressivament a mesura que tots els alumnes la vagin dominant.
El caràcter polític dels atacs al model lingüísticoescolar de Catalunya queda totalment al descobert quan recordem com estan de lluny d'atènyer l'objectiu que "tots els infants [...], qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l'ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament el català i el castellà al final dels estudis bàsics" els alumnes que estudien en altres "comunitats autònomes" que segreguen els alumnes.
A més, els que proclamen amb insistència un (no-universal) "dret" a triar la llengua de l'ensenyament per als fills són els primers a no respectar-lo a gran escala allà on s'ha incorporat a la legislació autonòmica. Llegeixo a la pàgina 26 de l'excel·lent informe elaborat per l'infatigable Plataforma per la Llengua, l'InformeCAT 2013, que al País Valencià "el curs 2011-12 la demanda d'una línia de català a infantil era del 61% però l'oferta només cobria el 33%, fet que comportà que prop de la meitat d'alumnes es quedessin sense poder estudiar en català". Vergonya els hauria de fer a aquesta colla de cínics.
