Diuen que la societat catalana està cansada d'un procés massa llarg afeblit per rivalitats polítiques internes i poders fàctics alineats amb l'unionisme. Gosen dir, i ens cansa escoltar-ho tantes vegades, que no hi ha democràcia sense respecte a un ordre constitucional i a uns tribunals hereus del règim de la dictadura.

Les raons del cansament són unes altres. Fa massa temps que els governants espanyols incompleixen els pactes de la transició que permetien construir un estat democràtic plurinacional. La Generalitat ha anat perdent autonomia i malviu econòmicament amb una dependència que ja és comparable a la dels sistemes colonials. Ens cansen els somriures de Montoro. El partit que governa Espanya no solament no protegeix la llengua catalana sinó que projecta aliances polítiques amb un partit com Ciudadanos creat per combatre la immersió lingüística. Ens cansa el suposat sentit d'estat de Rivera. El Consell de ministres espanyol transfereix al Tribunal Constitucional el conflicte polític que li planteja Catalunya mentre el premier Rajoy diu que dialoga. Ens cansen les amonestacions devotes de Sáenz de Santamaría. El Parlament espanyol busca una coalició de govern que exclou per principi els partits catalans. Ens cansa la persistència de projectes irracionals. La gloriosa sensibilitat catalana del govern de l'estat es deu expressar en la guerra bruta del ministre Fernández Díaz. Ens cansa que vulgui convertir en mèrits les seves trampes.

Ens cansa, sobre tot, patir uns rituals polítics espanyols que, conformats amb estructures polítiques greument afectades per la corrupció, impedeixen l'emergència de projectes alternatius i seriosos. Ens cansa que, en temes fonamentals com el coratge de dir la veritat, el servei als més febles i el reconeixement dels drets dels pobles, el PSOE vagi a remolc de PP i dels seus mites. No ens cansa la nostra aspiració. Ens fa una mandra infinita el seu disseny de futur.