Cardús creu que en aquest moment històric en què s'ha obert escletxes mai no imaginades per assolir la independència de Catalunya, l'objectiu principal ha de ser "aconseguir la majoria social àmplia sense la qual l'oportunitat podria passar de llarg per sempre més".
Per aquesta raó, segons Cardús, "tot el que ampliï aquesta majoria, condició 'sine qua non' de l'èxit del projecte, ha de ser benvingut" i tot el que "ens resti o encalli l'extensió social, ha de ser rebutjat".
Cardús assegura, en un article a la contraportada de l'Ara, que l'independentisme té dues ànimes, "una de ferida i una altra d'emancipada", i que "es barregen tan malament com l'oli i l'aigua". Per una banda, hi ha l'"ànima ferida, antiespanyola, que es rabeja en la humiliació per agafar força". Una ànima que, segons el sociòleg, "resta tant que és capaç d'excloure ERC d'entre els purs. I, no cal dir-ho, a tots els sobiranistes de CiU i els tebis d'ICV o PSC".
L'altra és l'"ànima emancipada, que sap que si no s'allibera prèviament del sentiment de persecució, mai no assolirà el seu propòsit". És l'ànima "dels que creuen que la independència no es limita a ser una resposta a l'espoli o el menyspreu". La independència, per aquesta segona ànima, "és un estadi polític desitjable en ell mateix com a expressió inequívoca d'una voluntat nacional lliure".
Segons Cardús, aquesta segona ànima "no es dedica a enviar a la foguera els que no són prou independentistes, sinó que s'alegra –i té cura- dels que encara no ho veuen del tot clar, però que cada dia són més a prop de la gran ambició nacional". Perquè "no força unitats amb l'ànima que exclou, pot sumar independentistes de graus i sensibilitats heterogènies". En definitiva, "és l'ànima cordial, generosa i, en el futur, capaç de reconciliar-se tant amb els que haurien preferit seguir sent a Espanya com amb els que seran veïns espanyols".
