La controvertida decisió de l'Arquebisbat de Barcelona d'impedir que les parròquies deixin els seus locals el 10 d'abril per dur a terme la consulta sobre la sobirania promoguda per "Barcelona decideix" ha aixecat una lògica polseguera en la comunitat eclesial. S'hi referia Salvador Cardús en l'espai d'opinió de TRIBUNA CATALANA, tot destacant, amb tota la raó, que l'Església catalana ha reculat en el seu compromís nacional.
No és la primera diòcesi que s'oposa a deixar les dependències parroquials per a les consultes sobiranistes. Les diòcesis de Vic i de Girona van fer el mateix anteriorment. I, una vegada més, les raons oficials que fonamenten la postura oficial es basen en què la consulta "pot portar una divisió entre els membres de la comunitat cristiana".
En el rerefons d'aquesta decisió, com en d'altres de recents, es troba el mite de la neutralitat eclesial. L'Església no es pot decantar per una posició concreta perquè provoca divisió. Aquesta és la posició oficial que s'acostuma a utilitzar com un tòpic recurrent quan es prefereix, per por, excés de prudència o inseguretat, no definir-se davant d'un fet concret. I en nom de la suposada divisió s'opta per la prohibició, en lloc de donar llibertat perquè cada rector i cada parròquia adoptin la decisió que creguin més oportuna en consciència. S'oblida, però, que en el magisteri eclesial i en el mateix Evangeli es diu i una altra vegada que l'Església s'ha d'encarnar pastoralment en una realitat concreta. Més encara: tal com han destacat reiteradament els principals estudiosos d'aquest tema, Antoni M. Oriol i Joan Costa, el magisteri recorda que el dret internacional es fonamenta en el principi de l'igual respecte dels estats i del dret a l'autodeterminació de cada poble.
I en el cas de Catalunya, un cop més cal recordar que la carta col·lectiva Arrels cristianes de Catalunya s'allunya decididament del tòpic de la neutralitat. Tal com va dir molt amb tota la raó l'arquebisbe Joan Enric Vives en l'acte de celebració del 25è aniversari d'aquest document -on, per cert va ser l'únic bisbe present, fet que parla per si sol-, "sembla que tots els catòlics del món puguin ser patriotes menys els de Catalunya".
Sens dubte, la mostra més clarivident d'aquesta pretesa neutralitat és la significativa entrevista que va concedir al diari El País el flamant bisbe de Solsona Xavier Novell. L'entrevista sencera mereix ser analitzada en profunditat per moltes raons, però en el cas que ens ocupa la periodista li formula la darrera pregunta sobre si es defineix com a catalanista. Aquesta va ser la seva resposta, antològica: "Jo no sóc un bisbe catalanista. Tampoc espanyolista. Sóc bisbe. Si hi ha fidels independentistes i aconsegueixen la independència, vaig a felicitar-los. Si n'hi ha d'espanyolistes, volen que desaparegui l'autonomia i ho aconsegueixen, també. I després els diré que Crist fa de tots germans i d'aquest món una sola nació i una sola humanitat".
