Quin partit. Quin duel. Quines propostes. Futbol, intensitat, pluja, pocs espais, ambient i èpica. Podria haver durat hores. I també es podrien haver obviat els marcadors de San Mamés.
Sovint s'explica que, alguns entrenadors, consideren que el partit perfecte és aquell que acaba zero a zero. És el que ells consideren un partit sense errors. Sense errors, si, però s'obvia que tampoc hi ha encerts.
El partit d'ahir, com tots, està ple d'errades. Potser per això no acaba zero a zero. Però és un partit meravellós. Perquè tots dos equips, Athletic Club i Barça, van defensar la seva proposta fins al final. Van jugar per guanyar però sense mirar el marcador. Mirant només la pilota i esbrinant constantment la millor manera d'endinsar-la a la porteria. Un duel que reconcilia amb el futbol, o millor dit, amb una manera d'entendre'l.
Segur que, per als amants del zero a zero, va ser un partit ruïnós. I en molts aspectes poden tenir raó. Però cal fer-se una pregunta. Un dubte filosòfic, gairebé diria que existencial, que desvetlla la nostra mirada vital i també futbolística. Què és més lloable, la manca d'errors o la cerca constant de l'encert?