Des de l'època del franquisme, Espanya, com a estat, no ha sabut fer una política de descolonització, i se li ha acabat presentant situacions que no ha sabut resoldre, com ja va pasar en segles passats amb la descolonització d'Amèrica i Àsia. Però si hi ha dues mostres palmàries d'aquesta incapacitat de l'Estat espanyol, aquestes són el Sàhara Occidental i Guinea Equatorial.

En el cas del Sàhara, Espanya va abandonar els fidels sahrauis, que de cap de les maneres volien ser marroquins, i juntament amb França va ajudar a destruir, escapçar i trossejar la realitat tuareg, una civilització més avançada i progressista en termes africans. El preu pagat per la inutilitat de la política de descolonització espanyola és l'atual República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), que viu exiliada enmig del desert del Sàhara, en una terra de ningú, entre Algèria i el Marroc, i que sobreviu gràcies a les unitats d'observadors de les Nacions Unides i a l'ajuda de milers de famílies de l'Estat espanyol -moltes de Catalunya- que exerceixen una continuada solidaritat. La República Àrab Sahrauí Democràtica  llangueix dia a dia, sense suports internacionals, després d'haver optat per no continuar la lluita armada, fet que ha portat milers de joves a l'exili europeu.

Espanya va vendre els sahrauís, en plena agonia del general Franco, per la incapacitat i manca de voluntat política per defensar-los i interessos inconfessables amb els fosfats i altres minerals. Cal destacar que bona part de les Forces Armades Espanyoles (FAE) van manifestar el seu desacord amb l'Estat per aquesta decisió.

Anys abans, Espanya ja havia demostrat el seu tarannà i maneres de fer abandonant també Guinea Equatorial en uns moments de descolonització global, sense organitzar abans una classe política democràtica ni unes sòlides estructures d'estat, cosa que va provocar, primer, un estat dictatorial miserable, que va explotar la seva població, i anys després, amb el descobriment del petroli i l'arribada d'empreses europees i nord-americanes, una nova dictadura, continuïtat del règim. Ara, però, gràcies a la riquesa del petroli, es dóna vida a una classe mitjana fidel al règim d'Obiang, que és president de Guinea Equatorial des del 1979.

Diverses vegades, amb la complicitat d'algunes forces polítiques espanyoles, s'ha intentat la creació de partits democràtics que ajudessin a fer una transició democràtica del dictador per excel·lència, Obiang. Però aquest, amb el suport de la seva guàrdia pretoriana mercenària i la seva policia secreta, pertanyent a la seva tribu, ha liquidat qualsevol oposició, i elecció rere elecció guanya els comicis amb el 99% dels vots. El seu poble l'anomena "l'home del 99%".

Però pitjor encara és el futur dels guineans, doncs Obiang ja està promocionant Teodorín Obiang, el seu fill, per intentar una dictadura dinàstica. I tot, amb la complicitat del Govern espanyol i les multinacionals del petroli.