Dèiem, a la primera part, que la situació política actual es caracteritzava pel fet que l'acumulació històrica de frustració de Catalunya dins (és a dir, sota) l'Estat espanyol ha acabat condensant-se en un ampli i profund moviment social de caràcter nacional, i per tant, necessàriament, de caràcter transversal. Un moviment que té com a objectiu clar que Catalunya es desempallegui de la dominació d'aquell estat i es constitueixi en estat independent.
Un objectiu proclamat a bastament aquests quatre anys darrers, no solament en les marees humanes de les diades simbòliques, sinó cada dia en les converses privades, en el debat públic i en centenars d'actes locals.
Dèiem, d'una altra banda, que aquesta exigència que manifesta un poble cansat i fastiguejat d'un estat generalment hostil, asfixiant i menyspreador no podia tenir una traducció política immediata ni automàtica. No es podia passar d'un dia a l'endemà de "la gran vergonya mansa dels lladrucs", anys i panys soferta, a esdevenir "l'amo de tot, no gos mesell sinó l'únic senyor". S'havia complert, sí, la condició essencial que preveia el poema espriuà: "caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou", i això ho canviava tot, això ho obria tot, però no pas d'una manera màgica. Necessàriament començava un caminar difícil, sintetitzat en les paraules inaugurals d'Artur Mas, també esmentades anteriorment: "Res no serà fàcil, però tot és possible."
Tot s'havia conformat a un sistema de submissió i regateig, i encara pitjor, la submissió era maquillada com una realitat natural"
Res no podia ser fàcil perquè l'avanç en el procés d'autodeterminació nacional significava, i significa ara mateix, una transmutació, una metamorfosi, un canvi de la naturalesa política del país, del seu funcionament polític i de les bases i els pressupòsits en què s'havia fonamentat fins aleshores. I, en definitiva, un canvi de la consciència política nacional. No tothom hi era preparat ni disposat. Tots els partits, tots, s'havien fet a mida i mesura del règim autonòmic espanyol (un "guany", vist des del 1980, però realment un dogal).
Tot s'havia conformat a un sistema de submissió i regateig, i encara pitjor, la submissió era maquillada i presentada –no ja pels nostres dominadors, sinó per nosaltres mateixos, institucions, partits, etc.– com una realitat natural, com el destí i la plenitud de Catalunya. Així, per exemple, no menor tanmateix, l'anomenat "bilingüisme" era presentat no pas com una forma de la submissió nacional en l'aspecte lingüístic, sinó com un fet social natural, una peculiaritat pròpia de Catalunya, confonent tot el que era confusible i confonent-hi tothom. I, en aquest aspecte com en molts d'altres, encara som en la confusió.
Aquest procés de transmutació implica tres nivells ben discernibles, perquè, tot i interactuar estretament són relativament autònoms en la dinàmica que els mou: a) la base social, i especialment el cos social organitzat (allò que els nostres rebesavis d'abans del 1714 anomenaven "el general de Catalunya"); b) el sistema de partits polítics, inclòs l'entorn que li serveix per a transmetre propostes a la base social, i c) el sistema institucional de govern i administració.
En els apartats vinents analitzarem les considerables dificultats del pas de l'autonomisme al sobiranisme en aquests tres nivells i començarem pel darrer dels esmentats, perquè és el que formalitza el procés d'autodeterminació. Veurem com, en el conjunt, és un procés de canvi de la consciència política nacional que requereix un temps determinat, com si el país passés per una digestió que no es pot tallar precipitadament. Ara com ara sembla que els principals responsables de la conducció del procés saben entendre-ho així.
Articles relacionats:
La Catalunya constituent. 1. L'explosió d'un moviment