Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 4 de d'abril del 2014 | 17:07
Crònica · La Catalunya constituent

1. L'explosió d'un moviment

No hi ha cap moviment social, cap, que sigui perfecte i que llisqui com una seda. Després la història ho "arranja", però la realitat humana, la individual i la social, és un garbuix de contradiccions i sinuositats. Doncs, acceptant que això és així, no es pot negar que déu-n'hi-do com el moviment per la independència política de Catalunya ha avançat d'ençà del 2010, i, de moment, en una línia força dreta.

Manifestació de la Diada de 2012.

Josep Ferrer · Car, allò que convé que ningú no perdi ni un sol moment de vista, ni amics ni enemics, a l'hora de fer anàlisis polítiques, és que som davant d'un genuí moviment social, ampli i robust com pocs se'n produeixen en la història d'un país.

Un moviment social de revolta contra un sistema i una història: el sistema i la història de la dominació nacional de l'estat castellà (Regne de Castella, primer, Regne d'Espanya després i fins ara) sobre Catalunya. I sobre els altres països del mateix tronc nacional.

L'explosió de l'Onze de Setembre del 2012, precedida de la del juliol del 2010 i de les consultes populars, va ser equiparable a l'erupció retronant d'un volcà. Ningú no l'esperava d'aquella magnitud. Només cal recordar que l'ANC d'antuvi tot just gosava convocar una concentració a la plaça de Catalunya. Després, prenent el pols del país gràcies a l'estructura d'assemblees territorials, es va veure amb cor de convocar la gran manifestació.
Que el gruix del país ho tingués clar i digués prou no podia significar que la suprastructura política i mediàtica es girés com una mitja d'un dia a l'endemà"
L'endemà els titulars de premsa ho van interpretar bé: "El poble ho té clar", "Catalunya diu prou". I el president Mas també ho va saber interpretar bé i ho va tenir clar des de l'endemà: "Res no serà fàcil, però tot és possible". No feia gaire temps que el mateix president manifestava que això no era possible.

Però que el gruix del país ho tingués clar i digués prou i que uns quants dirigents polítics s'hi posessin tot seguit en sintonia no podia significar que la suprastructura política i mediàtica del mateix país es girés com una mitja d'un dia a l'endemà. Una suprastructura que era feta i pastada durant els trenta i tants anys d'autonomisme i d'autoanomenada "transició democràtica", amb un cúmul ben travat d'interessos de tot ordre. Com tampoc no era possible que de cop i volta es deixés de gestionar i governar l'autonomia política de Catalunya, per molt que hom la veiés superada.

Per a entendre, doncs, el moment polític excepcional que viu Catalunya (i que, en conseqüència, viu l'Estat espanyol mateix, tant si ho vol reconèixer com si no ho vol) cal tenir en compte aquests tres elements: un ampli i creixent moviment social d'emancipació nacional; un procés de dissolució del status quo autonomista, i un procés polític institucional d'autodeterminació nacional que s'aferma.

Continuarem aquesta anàlisi des de la perspectiva de la interrelació dialèctica d'aquests tres elements.




Articles relacionats:

La Catalunya constituent. 2. Entre l'autonomisme i el sobiranisme

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Indica publicitat