Carme Chacón, ministra espanyola, estadista europea i, sens dubte, la dirigent del PSC més ben armada, ideològicament, per refundar el socialisme català, ha conclòs que el soroll de les querelles lingüístiques entre els tres elements del tripartit ha fet inaudible la seua melodiosa obra de govern.
Que Chacón, catalana establerta a Madrid, hagi triat els conflictes lingüístics (quins?) d'entre tots els que han amenitzat la relació entre els tres socis ve a ser una confirmació del gran principi teòric de la migració voluntària: el viatge que compta no és el físic, sinó el mental. I és que la ministra de Defensa viu ara en un medi on resulta evident que la catàstrofe electoral de Montilla cal imputar-la al maridatge impossible amb els identitariobsessius. Així les coses, ¿de quina manera es deu desxifrar, de Madrid estant, que socialistes catalans com ara l'alcalde de Lleida hagin reaccionat a la derrota apuntant la necessitat de tenir grup parlamentari propi al Congrés? Com una fatal confusió entre el problema i la solució? No és el defecte, sinó l'excés de catalanisme, estúpids!
Interès general: el concepte és, si no fal·laç, vaporós. O amaga, ben eficaçment, interessos sectorials o, en voler-ho abraçar tot, no abraça res. Però, tocant al comportament electoral, és operatiu: qui més bé el representa, guanya. A Catalunya, un país, majoritàriament, de centreesquerra i catalanista, el centreesquerra catalanista mai no guanya. Quan Ros (ara mateix, el capital polític més important del PSC), Castells o Ernest Maragall reclamen més sobirania per al partit, o la definició d'un projecte propi i distintiu de país, no fan sinó reclamar les condicions objectives per a la representació de l'interès general: fa molts anys que sabem, en relació amb les eleccions catalanes, que la percepció d'una autonomia inautèntica, o d'un projecte subordinat, és incompatible amb la representació d'aquest interès. Pasqual Maragall va crear il·lusió d'oferir un projecte sobirà i distintiu i va estar a punt de vèncer. Montilla ha pagat totes les servituds concebibles. Ros, Castells i Ernest Maragall no són estúpids.
