El cronista de vegades maleeix Espriu per haver posat en circulació la metàfora que converteix la veritat en un espill esberlat en no se sap quants bocins, idea que, assaonada, els últims anys, amb nocions post que redueixen la raó a un producte de la perspectiva, inspira arguments d'un immobilisme exasperant. Així, segons els neosalomons, els salmantins que es deixarien tallar un braç abans que la família d'un republicà exiliat en recuperés l'epistolari íntim representen, també, un bocinet d'aquell espill que reflecteix, si hi ha sort i el dia és assolellat, la llum de la veritat. L'arxiu de Salamanca, ¿és un equipament exemplar, la memòria objectivada d'un conflicte bèl·lic, o bé és el resultat, si més no parcialment, d'una fastigosa rapinya moguda per l'afany de  venjança? Segons des d'on es miri "naturalment.

Hi ha un punt, però, en què aquests neosalomons l'encerten: la veritat acostuma a ser interessada "bé que s'equivoquen quan addueixen aquest fet per assenyalar-ne la parcialitat. Efectivament, descobrir la veritat no sempre interessa tothom de la mateixa manera "en situacions de dominació, per exemple, l'anàlisi minuciosa de les relacions de poder no sol deure's, precisament, al dominador. Ahir es va celebrar el judici que ha de dilucidar la propietat civil de l'art oriünd de la Franja, reclamat pel bisbat de Barbastre al de Lleida des de fa 12 anys, i, segons ens informen les cròniques, la part lleidatana (el mateix bisbat i els Amics del Museu, artífexs del procés legal) van fer un molt bon paper. Pel que fa a l'altra part, va quedar clar, entre altres coses, que hauria estat molt feliç si no hi hagués hagut judici.