Se'ns informa que el portaveu del PAR a les Corts aragoneses, Javier Allué, proposa que la llengua pròpia de la Franja s'anomeni, en la nonada llei de llengües, modalitat lingüística parlada a l'Aragó oriental. I se'ns informa que Allué addueix, en defensa d'aquesta denominació-circumloqui, raons "històriques, filològiques i psicològiques". El cronista vol fer notar que per primera vegada adverteix rivets d'honestedat en una formulació de l'irracionalisme secessionista. No pas d'honestedat intel·lectual ?de raons històriques i filològiques no n'hi ha cap?, sinó d'un tipus, diguem-ne, personal: raons psicològiques, diu Allué.
Efectivament, dir-ne modalitat lingüística parlada a l'Aragó oriental en lloc de català és una forma de protegir-se psíquicament d'una possible identificació, viscuda com a denigrant i negadora de la pròpia identitat, amb Catalunya i les seues coses ?el parlo català, ergo, sóc català és doncs més vigent en l'aparell psíquic, en les pors inconscients, d'alguns dels nostres veïns que no pas en l'axiomàtica del pancatalanisme. Raons psicològiques: les mateixes que honestament podria al·legar un homòfob, enxampat tocant-se amb un home i després d'un bon esforç de racionalització, per demanar que no li diguin marica: que allò que fa és de mariques.
Ara: el que el cronista no s'imagina és una colla d'homosexuals homòfobs ?per acabar d'estirar l'analogia? convocant una manifestació sota l'eslògan Nosaltres no fem mariconades. No s'ho imagina, és clar, si no és en l'àmbit fictici de la sàtira. Que la realitat es manifesti en uns termes que només reservaríem a la ficció i, de més a més, a una ficció destinada a escarnir l'estupidesa d'alguns individus, a banda d'un fenomen no del tot desconegut, és un recordatori que, de vegades, els enemics són més temibles per estúpids que per enemics.
