Lligar la dignitat de l'immigrant castellà o andalús dels cinquanta i els seixanta al fet que Catalunya continuï dins d'Espanya vol dir abonar un relat del passat mistificador i feixistoide, en què milions d'homes i dones expulsats i proletaritzats són de sobte transfigurats en una mena d'orgullosos colons dels dominis patris.
Lleida ·
Així, la dignitat d'aquells migrants ja no provindria tant del fet d'haver creat, col·lectivament, intersticis d'humanitat entre dues tiranies —la de la propietat de la terra i la de la propietat de la fàbrica— com de la certesa administrativa que, nascuts a Campillos però residents a Almecelles, mai no s'haurien mogut d'Espanya. ¿Quin nimi accident no suposa, per a la dignitat d'un individu, el desterrament econòmic, al sud, i la consegüent explotació fabril, al nord, davant el fet substantiu i nutrici que nord i sud tenen, al mapa mundi, el mateix color? Els massius desplaçaments de població, a mitjan segle XX, a l'interior de l'Espanya franquista, ¿què van ser sinó una joiosa afirmació de l'espanyolitat comuna, de la intercanviabilitat de tots els espais nacionals, bé que sota el prosaic pretext de satisfer la fam?
Jordi Cañas afirmava que el seu pare no era immigrant perquè no havia creuat cap frontera estatal, i ara Albert Rivera vocifera que defensar la unitat d'Espanya és defensar la dignitat dels seus pares. Si per a Cañas l'immigrant andalús és un turista d'interior que prefereix el farcell a la maleta, per a Rivera és un pied-noir en honor al qual cal lliurar batalla. La immigració com a despietada exigència del capital queda dissolta en el relat de l'espanyolitat comuna, o bé hi adquireix, falsificada, el seu sentit més pregon. No hi ha, avui, cap partit més reaccionari que Ciutadans.
.
