Hi ha en l'esquerra postpsuquera una mena d'assumpció tràgica de la derrota, de la pròpia impotència política, que li ha acabat conferint una tendència al que els psicòlegs d'ara anomenen procrastinació, això és, a l'ajornament sine die d'allò que racionalment es reconeix com a prioritari.
Si, en acabar la Transició, els vestigis del PSUC van declarar postergable la democràcia econòmica, ara, a les envistes del 2016, amenacen d'atorgar a l'exercici del dret a decidir la condició d'avinentesa del destí: "si el 20 de desembre s'escau que..."; "si en el cicle històric que hem obert es dóna el cas que..." La llibertat del país entesa com un eventual subproducte de la conjuntura electoral espanyola: ¿a quin poble del món que s'hagués alçat per decidir el seu estatus polític gosarien reclamar, ICV i el Podem català, una consideració tan accidental de la pròpia sobirania ―consideració que no és sinó una forma capciosa de negar-la? Si és postulable que una victòria de Podem facilitaria un referèndum, en cap cas ho és que el Principat només sigui subjecte de decisió en la mesura que ho permeti el comportament electoral dels espanyols. Una esquerra espanyola hegemònica i favorable a un referèndum vinculant és una hipòtesi històrica, mentre que la condició de Catalunya com a subjecte decisori s'hauria d'assumir com una tesi normativa.
Per això demanem a Pablo Iglesias, més que la celebració d'una consulta legal en l'improbable cas que guanyi, el compromís de respectar el procés autodeterminista que ha emprès el país en el probable cas que perdi. I a Catalunya Sí Que Es Pot, que no procrastini: que espremi l'oportunitat de transformació política que ja està en curs en lloc de fiar-la, de manera evasiva, a un demà borrosament propici.
