Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 13 de de febrer del 2009 | 16:05
Crònica · Societat civil

Perquè se salven els bancs i s'abandona la indústria?

Explicàvem en aquesta mateixa columna, la setmana passada, que la crisi ha servit d'excusa a Zapatero per aigualir les reivindicacions catalanes. No obstant, la crisi existeix. I tots els indicis indiquen que serà més greu del que es preveia. Fins i tot el triler' Zapatero reconeixia en el debat sobre la crisi al Congrés de Diputats que "no es veu la llum al final del túnel".


La recessió està agafant a contrapeu a tots els polítics. Tan els espanyols, l'únic recurs dels quals sembla ser el d'injectar milions a les entitats financeres, com els catalans, bloquejats per una manca de recursos econòmics -no hi ha dubte d'això-, però també víctimes d'un bloqueig mental. Massa temps ha viscut la política catalana sense prendre decisions transcendents per la vida dels seus conciutadans. Polítics massa pendents de les declaracions dels seus rivals i acostumats a prendre decisions en funció de la popularitat que determinen les enquestes. I, ara, en plena crisi de confiança dels partits i les institucions, és cada vegada més difícil prendre decisions.

El mal d'altura afecta als nostres polítics i els empresaris no tenen més remei que fer accions públiques per reclamar solucions ràpides. Potser els bancs i les caixes se salvaran de la crema amb les injeccions econòmiques, però el sector industrial -la petita i mitjana empresa que sustenta econòmicament el país- pot quedar tocada de mort. El crit desesperat de la Unió Metal·lúrgica de Catalunya és només el primer que sentirem en els pròxims mesos.

La demanda d'aquests empresaris és raonable. No volen subvencions directes, sinó que reclamen rebaixes i ajornaments d'impostos per poder aguantar la caiguda de la demanda i augmentar el nivell de crèdit. I, en tot cas, que enlloc d'injectar diners al sistema financer -que tot i ser destinat a la indústria, els bancs i caixes se'ls queden per tapar forats-, el govern creï una línia de garanties i avals públics que serveixi perquè les empreses tinguin coixí financer fins que comenci la recuperació econòmica.

Sembla estranya, doncs, la fixació dels polítics d'aquí i d'allà, per salvar el sector financer, que, al cap i la fi, és qui ha abocat al país a aquesta situació. El que està arruïnant a bancs o caixes no és que els particulars no paguin la hipoteca, sinó les seves apostes d'alt risc. Fons d'inversió de productes que ni els mateixos executius entenien, però que semblaven rentables, diners il·limitats a les principals immobiliàries perquè seguissin construint pisos sense comptar que la demanda cauria algun dia i crèdits a les grans constructores, l'únic aval dels quals eren accions que, en un any, han perdut més del 50% del seu valor. La incògnita és saber si l'interès de salvar la banca té a veure només amb l'objectiu del bon funcionament de l'economia o també té a veure amb el finançament i els crèdits concedits a determinats partits.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Notícies relacionades
Indica publicitat