Reproduïm d'Izaronews · Manual del torturador espanyol també apunta a les mentides dels principals mitjans de comunicació i de la (in)justícia espanyola, on hi són legió els còmplices i encobridors d'aquesta terrible xacra. Respecte als mitjans de comunicació, Makazaga destaca que la major responsabilitat recau en certs periodistes especialitzats en difondre notícies filtrades per "fonts antiterroristes", entre els quals sens dubte destaca Jesús Maria Zuloaga, de La Razón. No en va va ser l'elegit per filtrar les principals mentides de la Guàrdia Civil per exculpar els torturadors de Portu i Sarasola.

Segons aquests periodistes, tant especialitzats la intoxicació, les forces policials espanyoles van aconseguir que els militants bascos detinguts i incomunicats cantéssin fins a la Traviata i delatitéssin "obertament" els seus companys, emprant "tècniques no agressives". El pitjor per a ells és que, a la vegada, els media han subratllat una i altra vegada el "mutisme habitual" d'aquest mateix tipus de militants quan són sotmesos també a la incomunicació a l'Estat francès.

L'autor indica que quan finalment es constitueixi una Comissió de la Veritat, tal contrast entre tots dos estats els deixarà molt en evidència, no només a ells, l'estat espanyol, sinó a innombrables mitjans de comunicació que no podran al·legar ignorància sobre el que realment estava succeint mentre guardaven un silenci còmplice. El mateix es pot dir de la (in)justícia espanyola que, a més d'escudar-se en la manca de proves que provoca la incomunicació per arxivar les denúncies de tortures, insisteix en què aquestes denúncies són falses i obeeixen a consignes d'"ETA i el seu entorn".

"Aquests jutges que parlen de manuals per denunciar tortures inexistents no poden pretendre que es creïn aquesta infame mentida, perquè tenen davant del nas una prova flagrant de com s'arrenquen aquestes confessions obtingudes, segons ells, netament: el mateix tipus de militants que ha guardat sempre unabsolut mutisme en dependències policials franceses ho expliquen tot amb pèls i senyals en les espanyoles. I la resta de jutges que res fan per acabar amb aquesta xacra i exigeixen proves impossibles als torturats tampoc podran al·legar en un futur una ignorància impossible" destaca l'autor.
Ibarra Robles és un exemple d'encobridor de la tortura, però no deixa de ser un més en un estat completament corcat per aquesta xacra
En aquesta complicitat i encobriment de la tortura hi ha també diferents graus de responsabilitat, i en aquest cas no vaig a esmentar el qui s'enduu la palma, perquè en són molts, però entre ells es destaca Garzón, i qui ocupa el lloc més rellevant en la Justícia del País Basc, Juan Luis Ibarra Robles, president del seu Tribunal Suprem. Quan Ibarra era director general al Ministeri de Justícia i Interior el 1995 va ser l'encarregat de respondre per primera vegada al Comitè de Prevenció de la Tortura, CPT, del Consell d'Europa que des de 1991 venia sol·licitat a les autoritats espanyoles que havien d'implementar diverses mesures preventives en cas de detencions incomunicades. Mesures que més de 20 anys després segueixen sense ser implementades.

La més senzilla de totes aquestes mesures és que es comuniqui a un familiar del detingut el lloc de custòdia. I com Ibarra no podia explicar ─perquè es neguen a dir on es troba el detingut després que la detenció sigui coneguda públicament─, Ibarra va recórrer a la mentida pura i dura. Va pretendre que "és una pràctica habitual la d'informar als familiars del fet de la detenció i el lloc on es troba la persona detinguda quan aquests es dirigeixen a dependències policials". La qual cosa era radicalment falsa.

També va pretendre que "aquesta mesura legal [de no notificar la custòdia als familiars] en gran manera no s'utilitza, ja que el seu propòsit queda seriosament afectat pel fet habitual que alguns mitjans d'informació donin a conèixer la identitat de les persones detingudes ". És ben cert que la identitat dels detinguts era i és gairebé sempre ràpidament coneguda, però no ho era en absolut que la mesura no fos prou feines utilitzada. Va tornar a mentir amb traïdoria i premeditació, com ho han seguit fent les autoritats espanyoles fins als nostres dies.

També han seguit aquests passos en prometre en fals que aquesta mesura seria aplicada "tan aviat com una detenció incomunicada sigui públicament coneguda". Gairebé 17 anys després, segueixen sense complir ni aquella promesa d'Ibarra ni les posteriors. I mentint amb el mateix desvergonyiment de sempre al CPT, per justificar la increïble negativa a fer obligatòria una mesura preventiva que no suposa absolutament cap risc per a les investigacions policials.

Juan Luis Ibarra Robles és un bon exemple de còmplice i encobridor de la tortura situat a altes instàncies de l'Estat, però no deixa de ser un més en un estat completament corcat per aquesta xacra. Per això és tan necessària una Comissió de la Veritat que posi en el seu lloc a tots i ofereixi per fi als milers de víctimes de la tortura el reconeixement que es mereixen. A les nostres mans està el aconseguir que es constitueixi com més aviat.