Barcelona · Carta oberta d'Alfred Bosch:

"Amigues, amics,

Així sí. Amb caixes de plàstic comprades al tot a cent, obrint l'escletxa amb un cutter i segellant la tapadora amb adhesius del 10A. Amb tendals sostinguts per filferros i cintes adhesives perquè s'aguantin les potes. Amb banderoles de 2 euros als costats perquè la gent no ens confongui amb una paradeta de penjolls i braçalets jamaicans. Amb llaunes de conserva com a guardioles, amb cartellets fets a mà i amb faltes d'ortografia, amb inscripcions òbvies dient "pots votar sí o pots votar no". Així sí.

Amb aquell cap de mesa que no s'aixeca del tamboret i ens explica batalletes de la República i retalls didàctics de la Història de Catalunya. Amb aquella noia que té vergonya d'abordar la gent, però que descobreix que la gent se li acosta sense fer res. Amb aquella jubilada que ens mata a tots de l'energia que porta sota el davantal, i que ofereix vots com mai a la vida havia ofert pollastres al mercat. Amb aquell poeta redescobert que ens transforma cada vot en una flor, amb el bromista que no calla ni quan ve a votar l'autoritat, amb aquell que sempre rondina però que mai no falla, que sembla que només vingui per queixar-se però que al cap d'un dia, i un altre, i un altre, caram, és el que més feina ha fet, i ens acaba seduint amb el seu rondinar. Així sí.

Sota la pluja i el vent i el fred, en els vespres inacabables d'aquest hivern tan dur; recordeu aquell dia que en vau fer tres i vau pensar que això seria un desastre i vau estar a punt d'abandonar? O sota la indiferència. O contra els improperis i els insults i alguna empenta. Rebent mocs i menyspreu. Però també amb abraçades, petons, ànims i ulls humits d'agraïment, també, i tant, ulls humits, sobretot amb això. Amb el guàrdia municipal que ens feia marxar, que ens multava i que ens mirava com un robot. Amb el guàrdia que ens entenia, ens ajudava, ens animava en veu baixa i ens votava. Amb tots els guàrdies que ens hem acabat guanyant, la majoria, i que ara penjaran una pancarta signada per nosaltres al seu aparador de comandància. Així sí.

Amb la família a casa, amb els nens que no entenen res, i nosaltres dient que ho fem per ells, i ells que ens miren de gairell i arrufen el nas; amb el company o la companya que fa veure que sí però que li costa, perquè no queden hores de cinema, o d'excursió, o de conversa. Amb el cansament sempre a sobre, amb monosíl·labs, amb alguna bufada i algun renec. Amb l'amic que se'n riu i el conegut que ens tracta de rucs. Amb els estalvis dedicats a això, penjats i en l'atur i sense buscar res perquè no hi ha temps material de fer-ho. Amb sacrifici, donant-ho tot i sense esperar res a canvi. Amb molta paciència, amb els de dalt que es passen hores en discussions bizantines i sempre prenen la decisió equivocada. Amb hores i hores i més hores d'assemblees i comissions i, en acabat, hores a la pantalla de facebook, internet o correus. Així sí.

Amb una única il·lusió, la de fer que es produís el miracle, i que l'impossible fos possible. Amb un únic objectiu, el de sentir-nos lliures. Amb una única missió, la de fer participar com més veïns millor. Amb una única força, la que dóna la decència, i una sola qualitat, la que s'anomena dignitat. Així sí, companyes i companys, així sí. Amb la rialleta dels poderosos, que a poc a poc es fa ganyota, primer de menyspreu, després de temor i de respecte. Amb tothom en contra, dient que seria un fracàs, que no funcionaria, que estàvem sonats. I de sobte, la Barceloneta i tothom atent. I de sobte, les 24h de Gràcia i tothom desconcertat, i de sobte Nou Barris i tothom admirat. I el Parlament ens abraça, i el president ens abraça, i l'altre president ens abraça, i nosaltres en un núvol. Així sí, i tant que sí, nosaltres en un núvol d'així sí.

I el 10A. Qui deia que Barcelona tenia al·lèrgia a la llibertat? El 10A, amb amics vinguts de tot arreu, amb la festa al carrer, amb cues als col·legis.  Aquest 10A que tant havíem somniat, que tant havíem temut, més lluminós del que ningú mai no havia pensat, més feliç del que mai no havíem cregut, més gros i més ple d'èxit que mai, mai de la vida, en el millor dels nostres deliris, mai no hauríem imaginat. El 10A que els nostres avis i besavis, morts i perseguits i represaliats i humiliats i esclafats, haurien sospirat per veure: que de fet van veure, perquè hi eren, allà entre nosaltres, i ens anaven dient: "Així sí, noies i nois, així sí, feu-ho ara que podeu, ho esteu fent molt bé, feu-ho per nosaltres, així sí".

Hem volat o no hem volat? Hem tocat el cel o no l'hem tocat? Doncs així sí, ho hem fet bé i ara ja sabem com es fan les coses, amb feina i sacrifici i amb aquell dolor tan gran d'haver arribat al final. Així sí, amb l'afecte que, passi el que passi, sentirem els uns pels altres. Amb la satisfacció de mirar l'altre a la cara i preguntar-li; tu hi vas ser? I l'orgull de respondre, amb el cap ben alt; sí, el país m'ho va demanar i jo hi vaig ser. És clar que sí. La democràcia em va cridar i jo hi vaig anar. I tant. La llibertat em volia i no m'hi vaig poder negar. Així sí, per sempre tots. Amb 257.645 així sís, amb milions d'així sís que ens aclamen des de tots els racons del país. I amb el més important; el nostre íntim així sí, l'així sí de cadascun de nosaltres, l'així sí que portarem fins al final dels nostres dies. És nostre, no ens el trauran mai. Ens l'hem guanyat. Gràcies per ser així, SÍ."