Una de les paraules màgiques dels revolucionaris francesos va ser igualtat. En aquells moments, finals del segle XVIII, la igualtat que reclamava la burgesia revolucionària no anava més enllà de la reivindicació de la igualtat legal, el trencament de la societat estamental per tal que tothom hagués de respondre davant els mateixos tribunals.
Amb el temps, els republicans hem anat més a l'os del problema i hem defensat que, aquesta igualtat davant la llei era fictícia si no es construïa, prèviament, una igualtat real de tots els ciutadans. Igualtat en l'accés a l'educació, la sanitat, la cultura.... i certament a la justícia.
Caldria preguntar-se si hem aconseguit arribar a un punt satisfactori d'igualtat entre tots els ciutadans, i la resposta ha de ser negativa. Diríem que ja des del naixement hi ha una desigualtat que marca cada individu i que tendeix a situar-lo en un lloc o altre del teixit social. Des de la mateixa sala de parts, l'alimentació dels primers dies, l'accés a llars d'infants i col·legis... tot assenyala una neta separació entre els qui tenen i els desafavorits.
Cada cop hi ha a la ciutat de Barcelona una major desigualtat entre qui més té i qui no té pràcticament res"
I per acabar-ho d'adobar, fins i tot la igualtat legal és una fal·làcia; les lleis es fan en funció d'unes normes que afavoreixen els posseïdors, perquè és la manera de perpetuar l'estructura social. Així, arribats davant els tribunals, en un país tant "republicà" com els EUA pel mateix delicte un ciutadà negre és condemnat a mort i un ciutadà blanc benestant a 30 anys de presó, i sovint menys. I a la nostra ciutat, vagin vostès al Besós i després a Pedralbes. ¿De debò creuen que el tractament que rebran ciutadans d'aquests àrees als tribunals serà igual? Que llur defensa serà la mateixa, que la qualificació de delictes semblants serà idèntica?
Pretendre que arribarem a una igualtat real deixant el funcionament ordinari de la societat a les lleis del mercat, i a paraules buides en la pràctica, no és pretensiós: és fals. Cada cop hi ha a la ciutat de Barcelona una major desigualtat entre qui més té i qui no té pràcticament res. Si des de l'administració municipal no s'intervé decididament, la tant anomenada igualtat d'oportunitats serà una burla cruel. I ho serà des del naixement del ciutadà --com deia-- fins la seva mort; des del diferent tractament sanitari, fins l'existència, i en quines condicions, de residències per a la gent gran.
Els principis republicans només tenen sentit quan prenen carn i os. La igualtat real s'ha d'assolir ja des del naixement, amb una sanitat pública que es pugui equiparar a la privada dels qui més tenen, per continuar amb l'educació, la cultura, l'assistència a la nostra gent gran. I ens cal perspectiva, perquè les llavors d'avui poden trigar un parell de generacions en fructificar i, mentrestant, cal resistir els cants de sirenes del sistema amb els seus paradisos imaginaris.
Llegiu també:
Diari de campanya d'un republicà. Fraternitat
Diari de campanya d'un republicà. Llibertat
