El PSC no elucida el seu propòsit sobre la consulta perquè pretén una pregunta a mida que seria més o menys la següent: "considera que Espanya ha de ser un estat federal?". Un referèndum al voltant d'aquesta qüestió seria constitucional i hi cabria la possibilitat, si els espanyols ho volguessin, de formular-la a tothom.
El PSC acceptaria, segurament, que la pregunta pogués tenir vàries respostes. Fins i tot acceptaria d'incloure-hi la independència. D'aquí que critiqui el govern de no negociar amb Madrid.
No obstant el PSC ja sap que la separació és totalment inconstitucional i l'estat difícilment s'avindria a una solució d'aquest estil i el debat s'eternitzaria. Però un escenari d'aquestes qualitats afavoreix tàcticament al PSC perquè posa el seu tema, el federalisme, en el debat nacional i estatal.
La pregunta sobre el model d'estat espanyol té, doncs, totes les virtuts que el PSC predica: 1) és una pregunta constitucional 2) Madrid la pot assumir 3) pot tenir caràcter jurídic 4) pot ser un referèndum d'autodeterminació (si inclogués la independència) i 5) és un referèndum democràtic (on hi pot participar Espanya entera).
Tanmateix, aquest propòsit és una excentricitat. Ningú no necessita aquest referèndum, ni els catalans ni els espanyols. Els primers el varen plantejar amb l'estatut 2005 i els segons hi varen respondre amb el constitucional el 2010. Espanya no és federal: ningú no ha sostingut històricament aquesta tesi, ni hi ha tampoc cap moviment social per a canviar el model. Ans al contrari: UPyD i altres forces reclamen una recentralització i les enquestes els avalen.
Què farà el sector sobiranista del PSC? Tindrà l'honor i el valor suficients per a plantar-se?"
La vehemència del PSC és una quixotada en contra de tots els elements. Pels catalans, enquistar-se en el debat de l'estatut no té cap mena d'interès. Les manifestacions multitudinàries dels setembres de 2010 i 2012, així com els últims resultats electorals, en són l'evidència. Tanmateix hi ha una bossa d'un milió de catalans que votarien en contra d'una separació d'Espanya. La majoria d'aquests no han elegit el PSC en aquestes eleccions, però hi connecten.
Els alcaldes i dirigents de l'àrea metropolitana estan molestos i molt preocupats per aquestes excentricitats del PSC. Sobretot amb les dues vessants de la derivada "nacionalista". D'una banda temen que el discurs del PSC sobre "el dret a decidir" es pugui confondre i els independentistes el puguin fagocitar. Segonament, aquest discurs incomoda profondament el PSOE, que ha plantat cara i s'hi ha oposat.
El PSC ha perdut la meitat del seu electorat i s'ha mantingut per l'àrea metropolitana. Celestino Corbacho, ex-ministre i home fort del sector PSOE, ha alertat del traspàs del vot: a Girona i a les comarques els ha volat l'electorat més sobiranista i a la circumval·lació de Barcelona i Tarragona el PP i Ciutadans els esgarrapen el vot més unionista. Únicament virant el rumb poden parar la sagnia.
Segons aquests, toca remodelar la proposta del PSC pel que fa a l'eix nacional. Fins i tot a costa de perdre alguns barons i alguns sectors tradicionals. L'ambigüitat i l'excentricitat s'ha d'acabar: cal deixar de parlar del "dret a decidir" i deixar de sostenir la consulta. En els fòrums, s'ha de formular sense ambigüitats el model federal i ha de quedar ben clar que el PSC no vol marxar d'Espanya i que s'alia al bàndol unionista, subratllant això si, el seu reformisme.
S'escau doncs, la pregunta més interessant: què farà el sector sobiranista del PSC? No tenen a favor ni els vots ni la majoria orgànica, però tindran l'honor i el valor suficient per a plantar-se?