El procés sobiranista està virant, a mesura que s'acosta el 9-N, cap a una simplificació interessada i mútua dels posicionaments ideològics que són plurals i diversos, cosa que només juga a favor d'aquells que hi tenen menys a guanyar i més a perdre. Des de sectors significatius de Catalunya s'afirma per exemple que, a Espanya, un cop més PP i PSOE són la mateixa cosa.
A la vegada, a Espanya no hi falta qui diu que, a Catalunya, tots els que promouen el dret a decidir volen destruir Espanya.
Quins són els artífex d'aquestes simplificacions? Els conservadors d'una i altra banda, que necessiten crear distracció i fer confondre identitat política amb projecte polític.
És cert que PSOE i PP, per exemple, el passat 8 d'abril van votar el mateix, però d'aquí no podem concloure que són la mateixa cosa. Uns tenen molts fills i néts de represaliats del franquisme a les seves files, mentre que els altres són un complex magma de descendents dels "vencedors". Atribuir-hi la mateixa identitat política no deixa de ser una miopia interessada que esborrona un horitzó de solucions nítides al problema entre Catalunya i Espanya. El projecte polític d'ambdues formacions coincideix a voler mantenir la nació catalana dins l'estat espanyol, però la seva identitat política i històrica fa que els estils i propostes que plantegin per fer-ho no s'assemblin en gaire cosa.
Alhora, la caverna mediàtica espanyolista persisteix a construir una imatge sobre el pal de paller favorable al dret a decidir (CiU, ERC i ICV) com un tot homogeni. Tres quarts del mateix que en el cas anterior: què tenen en comú les bases socials, la història identitària i el projecte polític d'UDC i d'Iniciativa, per exemple? Tant com un ou i una castanya.
Els ponts de diàleg per construir un estat propi per Catalunya han de sobreviure a les escenes tràgiques d'aquesta comèdia"
Si no acceptem la geometria variable de l'escenari polític, i la seva pluralitat i diversitat naturals, aleshores correm el risc d'esborrar d'una tacada a sectors fonamentals sense els quals no podem somiar la construcció del país que volem. Per posar dos dels exemples més punyents: federalistes que no són unionistes, i independentistes que no són nacionalistes són claus per evitar que aquesta història, sigui quin sigui el final, no acabi malament.
La simplificació de la complexitat forma part de la violència creixent que vivim i viurem durant els propers mesos. El to puja a les xarxes socials per totes bandes, a poc a poc s'està perdent la cordialitat. Ajuntaments i escoles són denunciats per ciutadans que instrumentalitzen la justícia a cara descoberta per satisfer estratègies polítiques. Pals de senyeres i pins de les tres branques es tallen a les comarques gironines, i consistoris pengen plaques que expliquen com tenen la bandera espanyola penjada per imperatiu legal.
Anem cap al xoc inevitable, i la intel·ligència ens reclama sang freda i cap clar, amb una clara finalitat: reconstruir una àmplia i còmoda centralitat, ara com ara minvada a la mínima expressió, que eviti un trencament traumàtic per totes bandes. I per aconseguir-ho, els federalistes no unionistes i els independentistes no nacionalistes hi tenen un paper clau.
Cal avançar en aquesta estratègia ja mateix, perquè hi haurà un dia després (sigui el 9-N, o no). Un dia en què la balança es decantarà definitivament cap a un costat o cap a un altre, i donarem pas a un nou període d'estabilitat relativa, sigui quin sigui el sentit. I aquest dia després, si no reconstruïm una nova centralitat ara mateix, ja no hi haurà oportunitat de fer-ho aleshores, ni a Espanya ni a Catalunya. I sembla que aquest paper queda reservat als partits d'esquerra d'un i altre costat. Per això, els ponts de diàleg per construir un estat propi per Catalunya han de sobreviure a les escenes tràgiques d'aquesta comèdia la qual, si no ens hi mirem gaire, pot acabar definitivament en esperpent.
