Si la Diada 2012 va ser un èxit, es deu al fet que l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aconseguir dos fites molt arriscades: congregar una gran força social i incidir en els programes dels partits. Calien les dues alhora, perquè una gran força amb la immutabilitat dels partits, hauria creat més frustració i la divisió amb els quadres.
PRIMER: Els dos objectius no eren evidents. Perquè "la força" no es va fer visible fins mitjans agost. Tanmateix la persistència de moltíssims ciutadans en implicar sectors, persones significades del país i càrrecs municipals als actes de suport a l'Estat Propi, havia de tenir un fruit: Tothom passava d'oient a militant, conformant la "taca d'oli" que es va manifestar.
SEGON: Faltava encara que el President volgués modificar el programa. De fet, l'ANC ja s'havia trobat a peu de carrer amb la militància de CiU i les seves tesis s'havien tractat a l'últim congrés de Convergència. Però l'època l'havia de marcar l'Artur Mas i a principis de setembre, encara ningú podia fer un pronòstic consistent.
La racionalitat del procés constituent català empeny a la internacionalització, com el cas de Kosovo"
CLARIVIDÈNCIA: D'aquí la sorpresa per la determinació del President, l'endemà de la Diada. De cop, l'Artur Mas va deixar enrere el discurs de la "fraternitat ibèrica" del catalanisme i va enunciar una nova proposta, la de la "fraternitat" europea, amb peu d'igualtat amb la resta de nacions.
CENTRE: La convocatòria d'eleccions ens fa entrar en un procés constituent. El seu tema no són les "retallades" (com pretén el PSC) sinó el suport al Referèndum (on aquelles s'hi subordinaran). Qui marca la centralitat és novament l'ANC i el President assumint-la. I abans o desprès de les eleccions, tots els partits es posicionaran sobre el full de ruta de CiU. Perquè s'inscriu en el marc referendari d'Escòcia, Flandes i Euskadi i cataloga els ritmes "lògics" del desencontre amb Madrid.
DISCURS: D'aquí que el President (i el Parlament) hauran de fer com l'Àlex Salmond d'Escòcia, argumentar el Referèndum amb lògiques independentistes. Perquè, de fet, el seu sentit és l'Estat Propi, no la reiterativa "fraternitat ibèrica" del catalanisme. Aquesta fraternitat hauria de ser ara, l'argument dels espanyols i no l'adoptaran. La història diu que Madrid s'hi oposarà totalment.
En conclusió, la racionalitat del procés constituent català empeny a la internacionalització, al marge d'Espanya. Un camí similar al de Kosovo: decidir com un Estat sobirà, sota el paraigües internacional. I en aquest nou escenari, l'ANC continuarà essent vital.