En el futur més immediat, Catalunya s'enfronta a una de les decisions més transcendents de la seva història. Està clar que hi ha una immensa majoria de la població de Catalunya que vol, per damunt de tot, ser consultada en relació al futur col·lectiu, i per tant, vol decidir cap on ha d'anar aquest país.
I això que és un exercici tan elemental de democràcia i que alhora és fonamental per garantir la qualitat democràtica d'una societat, a casa nostra es discuteix des dels arguments més primaris.
Anem a pams. Catalunya té un full de ruta marcat. En primera instància referèndum o consulta. Demanar-ho a l'estat, fer una llei pròpia,... Intentar-ho de totes les maneres possibles. Tant de bo que aquest primer intent ja fos reeixit, perquè seria l'exercici més net i clar de democràcia. Però si per naps o per cols, l'Estat no permet fer aquesta consulta/referèndum, aleshores què cal fer? Renunciar a tot i, mesells com ens volen, anar cap a casa amb el cap cot i derrotats per enèsima vegada? Aquesta és una possibilitat que, veient la dinàmica de la societat catalana, no entra en cap escenari mínimament creïble. Què cal fer, doncs?
Alguns han apuntat la necessitat de convocar eleccions, i que aquestes fossin plebiscitàries. És a dir que del resultat d'aquestes, i deixant molt clar els partits que s'hi presentin quin és el seu objectiu, a partir de majories clares, proclamar unilateralment la independència del país. Evidentment això passa per dues qüestions fonamentals, la primera avisar tothom de què van aquestes eleccions, per tant, que se sàpiga que hi ha partits que s'hi presenten que si guanyen i tenen la majoria suficient, continuaran pel camí de construir l'estat propi, ara ja de manera definitiva.
A què juguem? Estem a favor de la consulta si aquesta no es pot fer? O basem la realització de la consulta en la voluntat d'aquells que mai la permetran?"
I la segona, que la majoria que estigui disposada a declarar Catalunya com a nou Estat, sigui clara i suficient, o sigui que estiguem davant d'una majoria absoluta. I en aquesta segona part és on els adversaris de què Catalunya pugui decidir el seu futur de manera lliure creixen exponencialment. Especialment desafortunades són les declaracions, i fins i tot alguns articles de determinats prohoms, que deslegitimen les eleccions si han de ser plebiscitàries, i que, per descomptat, només admeten un referèndum o una consulta, si es basa en la legalitat de l'Estat, la qual cosa, tothom sap que des dels partits espanyols, amb alguna honorable excepció que m'agradaria veure confirmada a l'hora de la veritat, mai permetran una consulta a Catalunya. Aleshores a què juguem? Estem a favor de la consulta si aquesta no es pot fer? O basem la realització de la consulta en la voluntat d'aquells que mai la permetran? A què estan jugant?
La decisió sobre el futur de Catalunya és una qüestió que posa a prova els fonaments democràtics de l'estat espanyol, però també dels partits catalans. Si partim de la premissa certa que avui a Catalunya hi ha una immensa majoria, contrastada, que vol decidir el seu futur, quin és l'argument per a negar-li aquesta possibilitat?
La nostra és una nació mil·lenària i el nostre és un poble adult, major d'edat. No s'hi val ni a ignorar-nos, ni a menystenir-nos. I que ho facin els de fora, no és comprensible ni tolerable, però potser algú ho pot arribar a entendre. Però que els de casa busquin arguments i complicitats per negar una cosa tan elemental com el dret a votar, a decidir cap on volem anar, és senzillament atacar l'essència del catalanisme pel qual han donat la seva vida tants i tants catalans i catalanes al llarg de segles. Per cert, molts d'ells i sobretot, gent progressista.
