La meva militància és coneguda per tothom. No només no me n'amago sinó que la predico amb orgull. Són molts anys de fidelitat a un projecte històric, i aquest moment per a l'esperança que estem vivint necessita una societat civil forta, potent i que estiri. Però també necessita els partits i la política. Necessita les institucions fortes i el poble mobilitzat.
I en aquest ventall de necessitats no tinc cap dubte que ERC hi té un lloc reservat, i sembla que destacat.
Però no és l'únic partit que li té. D'altres com CDC o les CUP han manifestat de manera clara la seva aposta per la construcció de l'estat propi, i d'altres el seu compromís amb el dret a decidir com ICV, EUiA o UDC. El catalanisme transversal que representen aquestes forces és immensament majoritari al país. I el PSC? Doncs si aquí s'hi pogués sumar el PSC (que una bona part n'estic segur que s'hi pot sumar) seria importantíssim per al futur de Catalunya. Però les coses no són gens senzilles. El sistema de partits és complex i en temps difícils es reclama generositat, la qual cosa no és fàcil. El país abans que el partit, aquesta és la teoria que caldria portar a la pràctica per part de tothom.
I en aquest ball de sigles he situat UDC en l'apartat de partits que aposten clarament pel dret a decidir. Parlar d'un altre partit sempre és difícil, i vull fer-ho des del respecte i l'admiració per alguns dels seus dirigents històrics, des de Manuel Carrasco i Formiguera fins a qui ha estat un mestre per a mi, Joan Rigol, passant pels joves valors del partit amb qui he compartit preocupacions, anhels i fins i tot projectes, com el mateix Toni Castellà.
ERC s'ha d'obrir i tenir una relació franca i directa amb UDC"
Unió és un partit que forma part de la història d'aquest país, i que és del tot indispensable per arribar al final d'aquesta aventura col•lectiva que hem emprès com a poble. Conec molta gent d'UDC que són independentistes fins al moll de l'os. No tenen dubtes sobre quin ha de ser el futur del país i quin paper hi ha de jugar cadascú. I el catalanisme que representa Unió, de base cristiana i entroncat amb la història d'aquest país també hi té un rol fonamental. Dit això és clar que només UDC és propietària de les seves decisions, i que la resta les haurem de respectar, ens agradin més o menys. Això és sagrat.
Darrerament les relacions entre ERC i UDC no són el bones que haurien de ser pel bé del país. Jo no dic, ni tan sols vull insinuar qui té raó i que la deixa de tenir. Però seria desitjable un esforç per totes les parts per superar diferències, que evidentment hi són, entre els dos partits més antics de la Catalunya contemporània, dos partits que han fet història i que sense les seves aportacions, la Catalunya actual no es podria entendre.
Jo m'he entès bé treballant colze a colze amb gent d'Unió. I no només no em sap greu reconèixer-ho sinó que penso que és un valor perquè el futur només el podem escriure plegats, tots aquells que estem a favor que Catalunya canviï d'estatus i no només pugui decidir el seu futur, sinó que el pugui construir amb les seves pròpies mans i els seus recursos.
Toca canviar de xip. Tal i com recorda regularment Duran i Lleida, el Molt Honorable, i venerable, Miquel Coll i Alentorn alguna vegada havia dit, que el principi d'ERC era no tenir principis. Discrepo radicalment de l'afirmació, és més penso que ERC de vegades ha patit massa, precisament pels principis que ha defensat. Però ara no és hora de recrear-nos en escenaris de passat ni amb frases més o menys afortunades. I de la mateixa manera que defenso que ERC s'ha d'obrir i tenir escenaris compartits amb CDC, les CUP, ICV, EUiA, i el PSC si volen, també ha de tenir aquesta relació franca i directa amb UDC. I això és cosa de dos. El país agrairà que es refacin ponts.
